L’olimpisme encomanat pels mitjans fa que, cada vesprada, complisca la cita
dels 2000 metres marxa vora mar. Em col·loque l’emapetrés i els
auriculars-bastonets netejaoïdes i faig camí pel voral sorralenc, atapeït
d’altres esportistes que, com jo, compleixen dietes d’alt rendiment:
escopinyes, clòtxines, creïlletes, cacaus, barcelós amb cola...
Arriba, però, un punt de la línia de la costa en què el món normal ensopega
amb el conegut univers cool. Apareix, com del no-res, una mena de resort entre
la mar i les dunes. Unes palmeres i unes banderoles, amb un disseny cool marquen els límits on comença aquest món. En el món cool de vora mar, hi apareixen cabanes d’estil hawaià molt cool, hamaques i sofàs cool, s’escolta una música cool, que és escoltada
per una gent cool que mou llurs músculs cool amb un ritme no menys cool,
mentre sostenen en les mans cigarrets de marques cool i daiquiris i mojitos fets
per cambrers ciclats de molt cool veure. Amb bronzejats cool, practiquen
esports cool: kite surf, optimist, motorisme aquàtic i altres
modalitats coolíssimes encara per registrar en els diccionaris terminològics.
Com que són gent molt cool, protegeixen la vista amb ulleres… com diria? Sí, cool. Els éssers humans cool mai no patiran melamona perquè les cremes protectores cool que fan servir les han aconseguides a partir de fórmules farmacèutiques de
placentes de parts no dolorosos els bebés perfectes dels quals tindran un futur
ben cool.
Hom ja pot esbrinar que, en aquest oasi cool, no hi cap la crema solar comprada
a última hora en el Basar Panxo o en el Supermercat Trini; com tampoc no s’hi permeten
els sandvitxos de Nocilla, ni les ombrel·les regalades de Trinaranjus o de la itevé,
tampoc aquells artilugis patentats que serveixen per clavar en la sorra els
para-sols amb un ràpid moviment de monyiques en espiral. Oblideu-vos de
trobar-hi neveres blaves, xancletes Decathlon, canyes de pescar per quan la
gent marxe en caure el sol ni famílies nombroses fent castells de sorra d’una
precarietat fragilíssima, imminent. De les narius dels individus cool, mai no
hi rajarà un filet de moc. El moc no és gens cool, i s’ha d’evitar de totes totes perquè
suposaria l’expulsió indefinida d’aquest exclusiu club social cool.
L’aurèola de pressió que traspua l’univers cool és insuportable per a la
gent normal que creuem de passada. La gent cool xafa amb pas ferm la sorra
humida, i els podogrames hi inscriuen formes, fondàries justes, equilibrades,
ni massa profundes ni massa superficials. Quan hui he passat per allà, dos bitllets
de 100€ que flotaven amb harmonia en el buit m’han passat fregant la pituïtària.
Era el preu del perfum cool que un ser cool duia. El fenomen cool -clarament
diferenciat del fenomen xic-, amb els seus culs cool, és massa cool per al meu body, nenes.
Cau la nit en la galàxia cool. Un operari (aquest terme no és gens cool), anomenat crew o
staff, encén unes torxes cool. La gent, ara, vist de blanc cool. En el món cool de vora mar, la competència cool continua tallant l’aire, fins i tot de nit, en
les nits especialment cool.
