dissabte, 4 d’agost del 2012

El coolisme


L’olimpisme encomanat pels mitjans fa que, cada vesprada, complisca la cita dels 2000 metres marxa vora mar. Em col·loque l’emapetrés i els auriculars-bastonets netejaoïdes i faig camí pel voral sorralenc, atapeït d’altres esportistes que, com jo, compleixen dietes d’alt rendiment: escopinyes, clòtxines, creïlletes, cacaus, barcelós amb cola...

Arriba, però, un punt de la línia de la costa en què el món normal ensopega amb el conegut univers cool. Apareix, com del no-res, una mena de resort entre la mar i les dunes. Unes palmeres i unes banderoles, amb un disseny cool marquen els límits on comença aquest món. En el món cool de vora mar, hi apareixen cabanes d’estil hawaià molt cool, hamaques i sofàs cool, s’escolta una música cool, que és escoltada per una gent cool que mou llurs músculs cool amb un ritme no menys cool, mentre sostenen en les mans cigarrets de marques cool i daiquiris i mojitos fets per cambrers ciclats de molt cool veure. Amb bronzejats cool, practiquen esports cool: kite surf, optimist, motorisme aquàtic i altres modalitats coolíssimes encara per registrar en els diccionaris terminològics. Com que són gent molt cool, protegeixen la vista amb ulleres… com diria? Sí, cool. Els éssers humans cool mai no patiran melamona perquè les cremes protectores cool que fan servir les han aconseguides a partir de fórmules farmacèutiques de placentes de parts no dolorosos els bebés perfectes dels quals tindran un futur ben cool.

Hom ja pot esbrinar que, en aquest oasi cool, no hi cap la crema solar comprada a última hora en el Basar Panxo o en el Supermercat Trini; com tampoc no s’hi permeten els sandvitxos de Nocilla, ni les ombrel·les regalades de Trinaranjus o de la itevé, tampoc aquells artilugis patentats que serveixen per clavar en la sorra els para-sols amb un ràpid moviment de monyiques en espiral. Oblideu-vos de trobar-hi neveres blaves, xancletes Decathlon, canyes de pescar per quan la gent marxe en caure el sol ni famílies nombroses fent castells de sorra d’una precarietat fragilíssima, imminent. De les narius dels individus cool, mai no hi rajarà un filet de moc. El moc no és gens cool, i s’ha d’evitar de totes totes perquè suposaria l’expulsió indefinida d’aquest exclusiu club social cool.

L’aurèola de pressió que traspua l’univers cool és insuportable per a la gent normal que creuem de passada. La gent cool xafa amb pas ferm la sorra humida, i els podogrames hi inscriuen formes, fondàries justes, equilibrades, ni massa profundes ni massa superficials. Quan hui he passat per allà, dos bitllets de 100€ que flotaven amb harmonia en el buit m’han passat fregant la pituïtària. Era el preu del perfum cool que un ser  cool duia. El fenomen cool -clarament diferenciat del fenomen xic-, amb els seus culs cool, és massa cool per al meu body, nenes. 

Cau la nit en la galàxia cool. Un operari (aquest terme no és gens cool), anomenat crew o staff, encén unes torxes cool. La gent, ara, vist de blanc cool. En el món cool de vora mar, la competència cool continua tallant l’aire, fins i tot de nit, en les nits especialment cool.

dimarts, 17 de juliol del 2012

No tirarem la tovalloleta!

Senyor Rajoy, seré explícit. És una canallada que haja apujat l’IVA fins al 21% de productes culturals com els DVD, els llibres electrònics i d’altres productes de tants diversos sectors; o que haja deixat els funcionaris sense paga extra de nadal. Les canallades, però, acaben digerint-se tard o d’hora, i si enguany els Reis Mags ens deixaran els Juegos Reunidos en comptes de la WIFI o l’Iphone, ho podrem finalment pair. Fins i tot de vegades, i passat el temps, en fem conya, quan les recordem a la vora del foc, en petit comité, o prenent el vermut en una terrassa assolellada. Ara bé, el que és un drama, un cataclisme de conseqüències inimaginables, és que apuge procel·losament el preu de les meues tovalloletes humides per culpa del seu IVA (patrocinat, per si fóra poc, per la botifarra verbal d'Andrea Fabra).
Vosté ha demostrat que no reïx com a estadista de carrer (Pujol sí que ho era). Si vosté haguera aprés del mestratge de l’enano que no parlava castellano, sabria que hi ha tres coses amb què no pot jugar, tres pilars de l'estat del benestar a què no pot declarar la guerra: un, les telenovel·les veneçolanes de TVE; dos, els catedràtics de café, copa i puro del bar Avenida; i tres, les tovalloletes humides de WC. Tampoc no és, ni de lluny, un home d'estat com cal, un gran estratega, un diplomàtic brillant (De Gaulle o Churchill ho eren); si fóra així, sabria que les tovalloletes humides són, d’entre totes les conquestes socials, la fita més celebrada de l’encara curt segle XXI. Com és que no l'hi ensenyaren en els cursos d'estiu del seu partit?

Hauria de saber que les tovalloletes humides han assolit el rang de cinqué poder (a la Ciutat de la Llum ja preparen Ciudadano Hacendado). Quan una societat acudeix diàriament a la comuna, s’asseu en la tassa del vàter i llig el periòdic, se sent crispada, enutjada pels esdeveniments polítics i econòmics que hi troba, com ara mateix. Des que se n’inicià la comercialització, però, aquest malestar trobava la dissuasió efectiva, el bàlsam consolador més potent que ha existit mai: torcar-se el cul religiosament i suau amb un nombre generós de tovalloletes humides, després de la deposició.

Amb l’augment del preu d'aquest producte d'higiene íntima a partir de l’1 de setembre, Senyor Rajoy, s’ha cavat la seua pròpia tomba política. Hui ja es podia observar una munió de gent fent arreplega de tovalloletes en la cua del Mercadona i del Dia, abans que no arribe el setembre negre. L’ha ben cagada, senyor president, amb aquest TovalloletGate. El merder que ha ocasionat amb les tovalloletes humides ens n’aboca al racionament indecorós i humiliant. Una? Dues? Quantes, Mariano, per torcada, n’haurem de fer servir per no balafiar la nostra ja eixarreïda butxaca? Li assegure que la nostra higiene, captIVA del seu despropòsit, tocarà a sometent ben ben d’hora.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Ludolingüística

He generat unes quantes endevinalletes lingüístiques. Endevineu...

1. "Valentia de les vaques angleses"

2. "Nom d'una bandera fluvial que, llatinament, agermana dos països d'una mateixa nació quadribarrada."

3. "Tranquil·litat produïda per la mirada aquosa d'un ser humà ictiomorf."


Les solucions... vostres, en els comentaris. Apa, nois, respostes refrescants.

dissabte, 16 de juny del 2012

Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres. Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres.

Hi ha una parella de joves magribins que viu al meu barri. Treballen en un magatzem de fruita d'Oriola. De moment. Cada vesprada, amb la calor, agafen una bicicleta i fan camí al treball. Treballen en el "torn de nit", de 6 de la vesprada a 6 de la matinada. Treballen 12 de les 24 hores que té un dia. Migdia. Com a treball, no compten el temps que pedalegen per arribar-hi. Per 12 hores diàries els paguen 18€. 90€ per setmana. Un dia té 1440 minuts. Ells en treballen 720, per 18€. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi, ni el perill dels 40 quilòmetres de carretera nacional que separen la casa humil del treball i el treball de la casa humil, ni el perill als colps de calor, ni les punxades de roda...

Un oficial de primera enrajolador de Crevillent que havia sigut autònom, arran de la crisi, va quedar sense treball i va demanar feina al capatàs de la nova urbanització El Pinar de Crevillent, fa uns quants anys, quan començaven a fer aquells blocs on ara hi viu el regidor d'Obres de Crevillent, Rafael Candela de la Fuente. L'encarregat li va dir que si volia treballar-hi li pagaria 3,50€ per hora. L'expert enrajolador va acotar el cap... i en va marxar. Mentre eixia de l'obra de Ramon Salvador i César Augusto Asencio, deixava enrere un bon nombre d'enrajoladors i paletes romanesos, magribins, sud-americans i d'altres racons del món que també acotaven el cap, i els ulls, de cansament. L'enrajolador, ara, és a la costa est occitana omplint cases i pisos de rajoles, amb un sou digne.

Una crevillentina que ajuda ma mare en les tasques de neteja de la casa durant dues hores, cobra 18€. Si els valors numèrics no foren tan exactes, de la comparació entre els 18€ del i de la magribina i els de la crevillentina, en diria ficció, però són una realitat. I el que marca la diferència entre realitat i ficció no són les mans dels marroquins clivellades per punxes de fruita, ni els genolls mòlts d'anys d'enrajolar de l'enrajolador crevillentí, ni les mans cansades que netegen els mobles de casa de ma mare, sinó els explotadors que hi ha entre nosaltres. Aquests són el veritable perill, als Països Catalans, a Grècia, al món.

Si aquest estiu, camí d'Oriola, mentre aneu amb el vostre cotxe amb l'aire condicionat engegat, trobeu una parella de treballadors en bicicleta pel voral del quitrà, recordeu que no són moros, sinó treballadors explotats. I que els vostres pares ja van lluitar perquè vosaltres aneu amb un cotxe amb l'aire condicionat engegat i contra aquells que ara paguen 18€ a treballadors que es juguen cada dia la vida per 18€.

diumenge, 3 de juny del 2012

La mort com a 'performance'

Els hipocondríacs som cavalls de dos potes que tenim la sana virtut d'haver sobreviscut a morts sobtades i fatals. Definitivament estem tocats, pels déus protectors.