Fot-li, Pep

Paquito, fill de Pep el mariner i d’Enriqueta la peixatera, té 18 anys i ha decidit que vol ser escriptor. Tímid i operat de fimosi quan era xicotet, ara intenta cridar l’atenció entre el sector femení d’una manera menys directa i visceral. Així que inicia un viatge de transformació personal la primera parada del qual és mama, vull deixar la universitat. Pep! Pep! Mira què diu ton fill.

Que siga fill de la generació meme no impedix que Paquito, decidit com el convers, es deixe bigotis a la manera dels 70. Es compra un bastó, una boina i un exemplar esgrogueït de Juan Salvador Gaviota. Regala el mòbil, escriu un manifest contra la tecnologia, la societat líquida, els selfies i els gifts, però no es vol vendre l’ordinador portàtil de moment, fins que ingresse el primer jornal gràcies al seu primer èxit editorial. Com que l'ordinador es vell, per ventilar-lo i evitar que es calfe en contacte amb l'hule de la tauleta i s'hi apague, posa baix del portàtil un exemplar de "Cumbres borrascosas" i un de "Si esto es un hombre", que no ha llegit mai i que entrava en el moble del menjador com a dot dels pares. Un dia envia una carta manuscrita al director d’un diari comarcal. Hi dedica una crítica barroera, gairebé ofensiva i farcida de faltes, contra els hipsters, la moda de les barbes poblades i els moviments pseudopostmoderns. No li la publiquen.

Dues setmanes després, adquirix una estilogràfica via Amazon i s'acomiada del món. Adopta la condició d'incomprés, reclòs a casa, no n'ix de l'habitació i es planteja fins i tot començar a fumar amb pipa. Escolta discursos de Sartre en un tocadiscos, èxits de Frank Sinatra i assaja posats bohemis davant l’espill. La mare, preocupada, l’espia rere la porta i sent com modula la veu: mire no, he dit que no, m'ho pensaré, mai de la vida, nooo hòstia!, per si arriba el moment de rebutjar una invitació per impartir una conferència sobre la creació literària en un saló de graus d’una facultat universitària. Si cal, crearà la seua pròpia editorial. Anticipa possibles respostes a preguntes incisives de crítics literaris amargats i estudiants de filologia que estudien filologia perquè no els arribava la nota per a fisioteràpia ni magisteri. Ha acabat el seu primer relat curt en castellà. Té 57 pàgines. Ell mateix en fa les fotocòpies de l'original i hi grapa una tapa feta de cartolina blava retallada a mà. Intenta vendre'n algun exemplar en una trobada anual de productes ecològics. Hi planta una paradeta amb la taula desplegable de platja de la mare. Demana la voluntat per cada exemplar. Aconseguix vendre'n un.

Passen dos mesos, i la mare, histèrica, li diu mig plorosa al marit Pep, este xiquet ens portarà un disgust, no menja, no vol eixir de l’habitació, a més, parla sol! Però no li pegues, Pep, no li pegues al cap, que el mataràs. El pare, que és una mica animal, endormiscat al sofà després d’una llarga i dura jornada a la mar, li diu no et preocupes, Enriqueta, reina, demà parlaré tranquil·lament amb ell i ja voràs, tot solucionat. L’endemà, quan Enriqueta se’n va al mercat a preparar la parada, el mariner derroca d'una punyada la porta de l’habitació de Paquito. D’una bescollada que ressona a tota la casa, i abans que l’adolescent puga ni tan sols vestir-se o obrir els ulls, li diu tu gandul, afeminat, s’ha acabat el guateque. A treballar! I se l'emporta a hòsties i rebolcons fins al port.

Han passat quinze anys d'ençà la bescollada que acabà amb aquella dèria, i Paquito continua anant a la mar amb son pare. Casat amb una cosina llunyana que va conéixer a la llotja, i amb dos fills, Paquito i Íker, s’adorm cada dia amb el soroll de fons d’un programa de televisió que envia famosos nuets a concursar a una illa deserta.

Missatge tranquil·litzador als valencians (i a les valencianes)

Ja sé que la indignació s'ha apoderat de vosaltres pel fet que el País Valencià només (i sempre) ix als grans mitjans per casos de corrupció del PP, fins al punt que no vos en deixen descansar ni a Falles, ni a Fogueres ni durant la Magdalena.

Ja sé que esteu farts d'anar a l'estranger i que vos diguen coses com "¡Joder, qué corruptos sois los valencianos!" o "Valencia huele a podrido, ¿eh?", "¿Qué, cómo va el 'caloré'?", i se vos quede cara de bitllet de 500€.

Ja sé que vos sentiu incòmodes, desconcertats, que no sabeu on pondre l'ou i que vos pica l'esquena sense motiu aparent des que el PSOE i Compromís formen un govern catalanista a la Generalitat Valenciana; que vos sentiu com aquell elefant de circ que ha passat vint anys nugat d'una pota a una soca i una associació animalista tot just l'acaba d'alliberar i no sap què fer perquè les autoritats sanitàries no havien previst d'incloure'l en un programa de reinserció zoolaboral i etcètera.

Malgrat tots els ja sé, vull enviar-vos, compatriotes, un missatge tranquil·litzador, perquè ja sé que d'ací uns mesos tot tornarà a la normalitat i el PP valencià serà de nou la força més votada en unes noves eleccions (com ja va passar el 20D).

Quines coses

Feia tants anys que no tenia vacances d'estiu que ja havia oblidat què era que ta mare t'envie a fer la plaça. M'ha escrit, amb lletra enllaçada d'escola de nit, la llista de la compra en un full que ha arrancat d'una llibreteta marca Tauro. No us quedeu mai sense faena a l'estiu, que us enviaran al caixer automàtic, a recollir la neboda a l'escola d'estiu, a passar la ITV de tot el parc automobilístic familiar i, el que és pitjor encara, anar a comprar a cal Paco.

Al passeig de Fontenay, pel matí, faça sol, trone o neve, hi ha sempre el consell de savis jubilats i aturats de llarga durada passejant amunt i avall, que han vist passar governs i entrenadors de tota mena però, gràcies als seus consells públics filprimats, han evitat sempre una hecatombe mundial. Els jubilats-aturats del Fontenay, deixeu-me que ho diga si no rebente, són el think tank dels cunyats, el lobby influent de la soqueta de regalíssia.

Arribes al mercat i demanar la 'ves' és el més compromés. "Qui és l'última o l'últim?" (quan era xicotet feia servir un llenguatge sexista i patriarcal -"qui és l'última?", però ara he madurat i faig servir fórmules i doblets amb vocació paritària i llargs parèntesis per explicar-los, contravenint els preceptes de la lingüista Carme Junyent). Totes i tots es giren, no només l'última o l'últim. I totes i tots els presents saben que sóc el fill de la Nieves, però algú té la necessitat cartesiana de preguntar-ho: "nene, tu eres fill de la Nieves?". Santa paciència.

Hi ha una dona que xarra i xarra i xarra. Li ho ha contat tot al venedor: el dinar que farà en arribar a casa, la calor que no es pot suportar, la faixa que li apreta i riu, l'embolic de la Merkel i el Xispas (sic), el nebot que el té treballant a Polònia perquè aquí, clar, no hi ha faena... I xarra i xarra i xarra més que un 'sacamuelas'. Du una polsereta d'aquelles de fusta amb imatges pintades de sants i maredéus, i els sants i les maredéus pugen i baixen per la monyica al compàs de la xarrameca i la dramatització. Xarra tant, amb tanta ànsia, que se li ha fet blanquet en la comissura dels llavis, i tinc la tentació de dir-li fes-te així, fes-te així un poquet, que se t'ha fet una miqueta de bromera, però clar, això suposaria contravenir per segona volta en poc temps un altre precepte important. Mentrestant, com a entreteniment, lliges i veus totes les marques de formatge, els pots de conserva, els abadejos assecats penjats que pareixen raquetes de pàdel desgastades, les mosques, els espetecs...

I quan em toca a mi, no trobe el paperet amb la llista de la compra. I faig memòria, però al segon producte ja no recorde els queviures ni les quantitats, només que ma mare deia a la porta de casa que te'l talle ben finet! I el botiguer que té el tic nerviós de posar-se i traure's el llapis de l'orella. I quan arribes a casa, pam, l'efecte pigmalió es consuma: has comprat el que has pogut i ta mare t'espeta allò que feia anys que no escoltaves: no te puc manar a fer recaos. Quines coses.

Artur Mas, fins a la figa

La setmana passada vaig acudir per primera volta a la consulta del ginecòleg. Anar per primera volta a cal ginecòleg no és fàcil per a una xicona jove. Una cosa és que el teu nóvio et toque la figa amb gràcia i harmonia, però una altra és que te la toque un desconegut. És guapo, Mireia, em va dir ma mare. Així és que hi anava amb una barreja de vergonya i morbo entre les cames. A més, és el que em va tractar a mi quan estava prenyada de tu, va reblar. I jo vaig pensar, mama, el que em faltava, és com de la família: em coneix des que era un cigronet fecundat. Toca't la figa.

Anava amb una mica de por i respecte perquè, com que sempre he sigut una saltamarges i m'he ventilat tot el que se m'abellia, patia perquè aquell senyor no em trobara amb un camp de batalla per allà dins. I clar, ma mare amb l'orella parada tota l'estona tampoc ajudava gaire. Però, malgrat la incertesa primerenca, va anar molt bé. I el ginecòleg, el senyor Mateu, tot i ser una mica major, era guapo, tal com havia apuntat ma mare. Els cabells canosos, tenyits de blanc per l'experiència, li donaven un toc força interessant. A més a més, parlava valencià. Ma mare tenia raó, no havia sigut una estratègia tranquil·litzadora de la meua progenitora.

Quan va començar a oscultar-me la figa amb els dits, em va tocar un puntet i em va preguntar si em feia mal. Jo li vaig dir que no. Però era una veritat a mitges perquè em feia gustet. Però clar, això no li ho podia diren aquell context professional. Ma mare s'hauria escandalitzat, conservadora com és. Ací està bé, açò també està bé... La meua figa pareixia un plató de televisió net i ben endreçat: amb una minicàmera enfocant l'interior mentre el metge feia les seues observacions i concloïa que tot estava en ordre. Uf! 

Ara bé, si he de ser sincera, no tot van ser flors i violes a cal ginecòleg. Per dos motius. El primer, perquè em va cobrar 110€, i no em va donar temps ni oportunitat de preguntar-li si amb el carnet jove em podia fer una rebaixa (quin sentit té que per a anar al cinema t'hi facen un descompte i a la clínica del ginecòleg no?). I el segon motiu, i més greu, perquè els homes guapos, a voltes, haurien de serrar la boca abans de cagar un moment íntim. Segur que vos ha passat alguna volta, amigues, que esteu amb un home en una situació agradabilíssima, gaudint d'una conversa intel·ligent i pensant aquest pot ser l'home de la meua vida, fins que arriba un moment que, com un meteorit aparegut del no res, diu alguna cosa sense trellat, o una broma pesada o pitjor encara: un comentari sobre l'ex, i espatlla el MOMENT. I t'entren unes ganes terribles d'enviar-lo a fer la mà. Doncs el Doctor Mateu no en va ser una excepció:

I què estudies?, em va preguntar quan començà a palpar-me i observar-me la figa. I jo, abans de contestar, vaig pensar xe quina professionalitat, com es nota que ho diu per distraure la meua atenció i que tot passe com una sessió depilatòria no dolorosa. Estudie Filologia Catalana a la Universitat de València, li vaig dir. I va i no se li ocorre una altra cosa que abandonar la seua condició de Sapiens atractiu i fer aflorar l'Erectus que duia ben enganxat als testicles i espetar-me amb un to irònic gens elaborat un Ah mira! Amb l'Artur Mas este segur que ara tindràs treball. Ho va dir sense deixar de mirar dins la figa i demostrant una aversió especial pel president dels catalans. I clar, sóc una persona molt cabal i comprensiva, suporte totes les crítiques i posicionaments, però no pots fer comentaris polítics carajilleros de baix nivell a una estudiant de Filologia Catalana d'esquerres, liberal, amant de la seua llengua i cultura i de la llibertat dels Països Catalans, en un moment polític decisiu com el que vivim ara mateix. Perquè tot el pes del PP i l'espanyolisme et cau damunt la figa a través de les mans d'aquell senyor. El blanc dels cabells ja no era d'intel·ligència sinó de caspa que demostrava el seu bagatge cultural televisiu i filiació espanyolista.

Em va tocar tant la figa aquell comentari que em notava el cor en la vagina. I per no muntar un ciri davant ma mare i el ginecòleg de família, em vaig quedar amb les ganes d'obrir més el conill i dir-li: Doctor Mateu, mire'm, mire'm bé la figa!: no és Artur Mas, ací dins hi ha tot un poble que demana llibertat!

Pere, el dels pompons

Hola, em diuen Pere, tinc 50 anys i sóc de Crevillent. Fa anys que no trobe feina. Sóc aturat, de llarga durada. No en sóc una excepció, però. Fa uns mesos, desesperat a causa de la fam i no poder pagar ni la llum ni l'aigua, vaig haver de recórrer al que mai cap ésser no voldria: demanar una ajuda econòmica als serveis socials de l'ajuntament. Me la concedeixen. Ara bé, em diuen que he de fer una sèrie de cursos o tallers de reinserció laboral. Perfecte. Em sentiré útil, ja que no sóc partidari de la caritat ni de pidolar almoines. Des de llavors, però, no he fet cap altra cosa que tallers de manualitats entre correts de dones que conten un munt de desgràcies familiars i personals: tallers de pompons, de ganxillo (sí, lligen bé, de ganxillo, de pompons...). Tallers de Càrites, en diuen. Crec que podria fer-ne també de macramé i de polseres de gometes de colors, ja m'hi sent preparat. Jo pense que açò és una mica denigrant i que seria millor que m'ensenyaren a fer un currículum, una carta de presentació, a manejar Internet i saber apuntar-m'hi a ofertes de treball en webs especialitzades... però no em paguen per pensar, supose.

A més, diuen que ara no tenen personal (ni ganes de contractar-lo) per a impartir uns cursos així, de noves tecnologies i coses semblants. Que l'ajuntament no pot gastar més diners si no rep subvencions. Hi ha novetats: s'han acabat els tallers de pompons i de ganxillo. Sembla que, com que no saben què fer amb nosaltres, ens diuen que si volem seguir cobrant l'ajudeta de quatre-cents euros durant sis mesos hem d'anar a un hort comunitari que el rector de l'església del Pont, Càrites i la família Zira (propietària dels terrenys) han organitzat en La Rambla. Així és que ara cave l'hort, això sí, em fan pagar cinc euros per les llavors que hi plante, faltaria més. És una mena de "copago" social, no pot eixir tot debades, és clar. També m'han dit que he de signar un paper per a no poder reclamar res en cas d'accident mentre faig de llaurador improvisat. He vist que els promotors i autoritats locals s'han fet fotos en la premsa, la televisió els ha filmat. Tots celebraven feliços la iniciativa.

Ara resulta que ens han demanat també que fem torns nocturns de vigilància de l'hort perquè hi entren a robar. I ens hem de quedar tota la nit en una caseta a vigilar no fóra cas que els lladres furten la collita. La veritat és que des que rep quatre-cents euros i sóc Pere, el dels pompons, em sent menys persona que quan passava calamitats econòmiques i no tenia ni per a afaitar-me. Mira que n'és d'estranya, la ment humana, i quines coses ens fa sentir, eh?

Hui, quan m'he despertat, he baixat a omplir la marraixa d'aigua a la font pública de la plaça del cavall. Mentre omplia el bidó, pensava en aquella mare jove que té un fill xicotet. Li han concedit la pagueta com a mi, i li han dit que ha d'anar a cavar l'hort, però ella diu que no hi pot anar perquè ha de tenir cura del fill. Li han dit que s'hi enduga el fill amb ella si cal. Que tornen els pompons, he pensat.