No tirarem la tovalloleta!

Senyor Rajoy, seré explícit. És una canallada que haja apujat l’IVA fins al 21% de productes culturals com els DVD, els llibres electrònics i d’altres productes de tants diversos sectors; o que haja deixat els funcionaris sense paga extra de nadal. Les canallades, però, acaben digerint-se tard o d’hora, i si enguany els Reis Mags ens deixaran els Juegos Reunidos en comptes de la WIFI o l’Iphone, ho podrem finalment pair. Fins i tot de vegades, i passat el temps, en fem conya, quan les recordem a la vora del foc, en petit comité, o prenent el vermut en una terrassa assolellada. Ara bé, el que és un drama, un cataclisme de conseqüències inimaginables, és que apuge procel·losament el preu de les meues tovalloletes humides per culpa del seu IVA (patrocinat, per si fóra poc, per la botifarra verbal d'Andrea Fabra).

Vosté ha demostrat que no reïx com a estadista de carrer (Pujol sí que ho era). Si vosté haguera aprés del mestratge de l’enano que no parlava castellano, sabria que hi ha tres coses amb què no pot jugar, tres pilars de l'estat del benestar a què no pot declarar la guerra: un, les telenovel·les veneçolanes de TVE; dos, els catedràtics de café, copa i puro del bar Avenida; i tres, les tovalloletes humides de WC. Tampoc no és, ni de lluny, un home d'estat com cal, un gran estratega, un diplomàtic brillant (De Gaulle o Churchill ho eren); si fóra així, sabria que les tovalloletes humides són, d’entre totes les conquestes socials, la fita més celebrada de l’encara curt segle XXI. Com és que no l'hi ensenyaren en els cursos d'estiu del seu partit?

Hauria de saber que les tovalloletes humides han assolit el rang de cinqué poder (a la Ciutat de la Llum ja preparen Ciudadano Hacendado). Quan una societat acudeix diàriament a la comuna, s’asseu en la tassa del vàter i llig el periòdic, se sent crispada, enutjada pels esdeveniments polítics i econòmics que hi troba, com ara mateix. Des que se n’inicià la comercialització, però, aquest malestar trobava la dissuasió efectiva, el bàlsam consolador més potent que ha existit mai: torcar-se el cul religiosament i suau amb un nombre generós de tovalloletes humides, després de la deposició.

Amb l’augment del preu d'aquest producte d'higiene íntima a partir de l’1 de setembre, Senyor Rajoy, s’ha cavat la seua pròpia tomba política. Hui ja es podia observar una munió de gent fent arreplega de tovalloletes en la cua del Mercadona i del Dia, abans que no arribe el setembre negre. L’ha ben cagada, senyor president, amb aquest TovalloletGate. El merder que ha ocasionat amb les tovalloletes humides ens n’aboca al racionament indecorós i humiliant. Una? Dues? Quantes, Mariano, per torcada, n’haurem de fer servir per no balafiar la nostra ja eixarreïda butxaca? Li assegure que la nostra higiene, captIVA del seu despropòsit, tocarà a sometent ben ben d’hora.

Ludolingüística

He generat unes quantes endevinalletes lingüístiques. Endevineu...

1. "Valentia de les vaques angleses"

2. "Nom d'una bandera fluvial que, llatinament, agermana dos països d'una mateixa nació quadribarrada."

3. "Tranquil·litat produïda per la mirada aquosa d'un ser humà ictiomorf."


Les solucions... vostres, en els comentaris. Apa, nois, respostes refrescants.

Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres. Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres.

Hi ha una parella de joves magribins que viu al meu barri. Treballen en un magatzem de fruita d'Oriola. De moment. Cada vesprada, amb la calor, agafen una bicicleta i fan camí al treball. Treballen en el "torn de nit", de 6 de la vesprada a 6 de la matinada. Treballen 12 de les 24 hores que té un dia. Migdia. Com a treball, no compten el temps que pedalegen per arribar-hi. Per 12 hores diàries els paguen 18€. 90€ per setmana. Un dia té 1440 minuts. Ells en treballen 720, per 18€. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi, ni el perill dels 40 quilòmetres de carretera nacional que separen la casa humil del treball i el treball de la casa humil, ni el perill als colps de calor, ni les punxades de roda...

Un oficial de primera enrajolador de Crevillent que havia sigut autònom, arran de la crisi, va quedar sense treball i va demanar feina al capatàs de la nova urbanització El Pinar de Crevillent, fa uns quants anys, quan començaven a fer aquells blocs on ara hi viu el regidor d'Obres de Crevillent, Rafael Candela de la Fuente. L'encarregat li va dir que si volia treballar-hi li pagaria 3,50€ per hora. L'expert enrajolador va acotar el cap... i en va marxar. Mentre eixia de l'obra de Ramon Salvador i César Augusto Asencio, deixava enrere un bon nombre d'enrajoladors i paletes romanesos, magribins, sud-americans i d'altres racons del món que també acotaven el cap, i els ulls, de cansament. L'enrajolador, ara, és a la costa est occitana omplint cases i pisos de rajoles, amb un sou digne.

Una crevillentina que ajuda ma mare en les tasques de neteja de la casa durant dues hores, cobra 18€. Si els valors numèrics no foren tan exactes, de la comparació entre els 18€ del i de la magribina i els de la crevillentina, en diria ficció, però són una realitat. I el que marca la diferència entre realitat i ficció no són les mans dels marroquins clivellades per punxes de fruita, ni els genolls mòlts d'anys d'enrajolar de l'enrajolador crevillentí, ni les mans cansades que netegen els mobles de casa de ma mare, sinó els explotadors que hi ha entre nosaltres. Aquests són el veritable perill, als Països Catalans, a Grècia, al món.

Si aquest estiu, camí d'Oriola, mentre aneu amb el vostre cotxe amb l'aire condicionat engegat, trobeu una parella de treballadors en bicicleta pel voral del quitrà, recordeu que no són moros, sinó treballadors explotats. I que els vostres pares ja van lluitar perquè vosaltres aneu amb un cotxe amb l'aire condicionat engegat i contra aquells que ara paguen 18€ a treballadors que es juguen cada dia la vida per 18€.

La mort com a 'performance'

Els hipocondríacs som cavalls de dos potes que tenim la sana virtut d'haver sobreviscut a morts sobtades i fatals. Definitivament estem tocats, pels déus protectors.

Bankia i l'interés turístic europeu

Notícies €urosagramentals. La Setmana Santa 2013 de Crevillent presenta novetats. Naix una jove confraria i la respectiva imatge i peanya: la Confraria de la Bankia Rescatada. Formarà parella amb la del Jesús Rescatat en una versió anticrisi de la nostra celebració passional. Un dels objectius d'aquesta nova incorporació és fomentar la competitivitat entre aquesta parella d'imatges sagrades de nova planta i la tradicional del Jesús Nazareno i la Verònica del mocador ensanguinat. De ben segur que els actius pujaran millor la costera del Calvari i nosaltres farem una penitència com cal: sense menjar ni carn ni peix ni rosegons de pa negre. Un cop l'abraçada divina s'haja consumat a trenc d'alba, deixaran volar desenes de bitllets immaculats de 500€ que eixiran de sota els 4 pasos, per a goig i joia dels ploraners devots presents. El pregoner d'ofici serà -i tant!- en Rodrigo Rato, a qui no faltarà l'exèrcit de llepons i alça-rabos de costum. Continuarem creient, doncs, en els miracles. Les primeres quatre paraules de la primera roda de premsa de la Bankia posrescatada seran "Gràcies per la propina", un homenatge de retruc al best-seller de Ferran Torrent.

Notícies de Matxa. És un plaer comprovar que els gitanos de Crevillent et parlen un perfecte català del nostre poble per a contestar-te una pregunta o comentari que els has dirigit. Em mereixen tot el respecte del món. Tot. Qui no em mereix cap respecte ni consideració són els castellans que fa 40 anys o més que viuen a Crevillent entre nosaltres i no diuen ni pruna en la llengua pròpia del País Valencià. No em mereixen, deia, cap deferència ni cortesia, encara més quan en castellà em fan algun comentari sobre l'ètnia gitana i que s'apropa al racisme, tot fent referència al seu hipotètic incivisme, inadaptació social i manca d'integració cultural. L'"adaptació cultural" que esperen del poble romaní és la mateixa que ells pràctiquen en relació a la nostra terra.

Notícies d'Europ-ah! L'efecte visible d'Eurovisió és l'increment considerable d'euroescepticisme.  Preferisc els xiulets de divendres del Calderón contra el Borbó i l'himne veí, perquè comparats als berrits de la Pastora Soler, els primers són bells cants de castrati. La Pastora és més escaient per fer de prota d'un anunci de clíniques d'ortodòncia. Deu haver-hi algun lobby anglés antieuropeu rere el finançament d'aquesta mena d'apologia musicocultural de l'estupidesa continental. 

Europ eus! La gran batalla perquè els valencians guanyen el títol de ciutadans europeus no es lliurarà als despatxos de Brussel·les, sinó als pasos de peatons de Crevillent. Als conductors sarraïns (més aïna pilots de la Luftwaffe), els afloren els instints més primaris quan són al davant dels pasos zebra, supose que, empelits per l'herència dels cromosomes de caçador africà que encara duem ben endins.