Entre l'aforisme, la gregueria, el tuit i una cervesa

Quan una dona et demana que li òbrigues un pot de conserva... o és ta mare o la dona de la teua vida.

La bellesa d'una rosa es trenca, a ulls de l'insecte que viu a dins, quan l'humà apropa les narius per olorar-la.

De vegades, a l'ull dret vague i desganat li vénen unes ganes terribles d'eixir-se'n de la seua cavitat orbitària i saltar per damunt del nas fronterer per tal de picar l'ullet al germà bessó esquerre.

Els anti #MAT semblen quixots mentalment sans lluitant contra gegants realment perillosos.

Les camises desinflades que pengen de les perxes de paret tenen un aire de cansament etern.

El #pragmàtic inventà la roba reversible perquè el #complicat deixara de desfilar-se-la cada volta que volia desvestir-se. Hi va vore negoci.

Regatejar és la versió comercial del parlamentarisme magribí.

Rere un comandament a distància que falla sempre hi ha una mosca que exigeix la nostra atenció.

L'ésser humà somiava nadar com els peixos, i inventà el vaixell. Veient córrer veloços els cavalls, enginyà la locomotora. Si els ocells volaven, l'humà volia lliure volar, i, oh!, creà els avions. Però no en tingué prou i, somiador de mena, anhelava tocar les estrelles: donà forma a les naus espacials, oh!, i oh! Vet aquí, però, que un dia a l'ésser humà se li acabaren els somnis i les idees i, i instituí el Servei d'Atenció al Passatger.

Brodar la vida

Si hi ha una banda sonora que recorde de la meua infantesa és la del soroll de la màquina de cosir de pedal de la mare i a ella acompanyant el ritme amb alguna havanera o cançó del seu temps. Asseguda en una cadira, amb les ulleres de vista en la punta del nas, les mans sobre les teles i els peus sobre el pedal, accionava tot el mecanisme, la corretja de transmissió de goma i les rodes de ferro fundit feien la resta. Com una màquina de vapor que escopia fil en comptes de fum, començava a pujar i baixar l'agulla i a foradar de bellesa les teles. Trico tac, trico tac, trico tac, i és Crevillent un tresor, trico tac, trico tac, trico tac...

La mama complirà 70 anys aquesta setmana, i ha passat mitja vida brodant per a tot un poble, pels seus fills. Ella no en tenia prou amb el jornal d'obrer del pare, que no donava per a gaire, i la "sisa" de rigor. Volia que els seus fills, el tete i jo, anaren a l'escola abillats de vint-i-un botons, que els millors dentistes i metges ens feren les mil i una revisions per no caure malalts... I jo he passat mitja vida, la meitat que té ella ara, jugant com un gatet entre madeixes i cabdells de cotó i rodets de fil de mil colors, vetes, vestes de Setmana Santa i vestits de Moros i Cristians, cofant-me amb els cércols d'embastar que figuraven corones o engreixant amb oli els mecanismes de la màquina Alpha... 

I entre agulles de cap, de cosir i de brodar, didals, costures, revistes de Realce, Labores del Hogar amb tipus de lletres i motius gràfics per a brodar en peces de roba de familiars, veïns, coneguts, saludats, forasters... I la infinita, serpentina cinta mètrica groga. ¿Quantes vegades m'hauré punxat el dit fent el bandarra amb l'agulla reina: l'enorme agulla de brodar de la màquina? La mare em donava a dibuixar en paper de calc o vegetal perquè no la destorbara. I vés a ca la Pitxona a portar-me fil del número tal, i fes-me eixa ene que tu tens bona lletra, i com s'escriu "Joan", i apaga el foc que es crema el dinar, i no t'apropes al vestit que el tacaràs i hi tindrem un disgust... Passador, patró, puny, punt, repunt, randa, tricot, trau...

Si hi parem esment, les brodadores, entre les quals ma mare, van ser unes precursores del 3D, això sí, del 3D en el tèxtil: amb els brodats superaven els estampats llisos, tot donant relleu i cos a lletres i dibuixos. La mare alçava en l'aire un fil per veure'l a contrallum, xuplava el cap desfilat i el tornava a passar pel forat de l'agulla. El sol, la lluna, la vida passaven a través d'aquell forat, i la mare, la Nieves la brodadora, asseguda fent-hi hores. D'aquell pedal isqueren estudis, roba, menjar, futur. Les col·leccions d'abecedaris de lletres no poden posar nom a l'esforç que una mare fa pels fills, fet que, per als qui no som dones ni mares, ens és ben bé impossible d'entendre. De vegades, encara pense que la mare tenia en el cor un rodet de fil roig de brodar, que rodava i rodava fent quilòmetres de brodats, bategant fil i més fil. La mama, per nosaltres, ha brodat la vida al llarg d'un camí que no era altra cosa que un fil infinit d'amor. Cap homenatge pot pagar tants metres d'estima.

Tels, camins

Posar en vers allò que no sé dir-te
amb rima de vocals ofegades,
escriure la música del teu somriure
amb notes d'un silenci conegut.

Ens parlem amb els ulls,
dibuixen un tel de desig,
i la pena de no compartir-te
aquesta llarga alegria.

Un dinar, seré, ni una sola paraula,
passar-te els cabells rere l'orella,
omplir-te el got amb l'esperança
d'un mos etern a l'ànima.

Veure't pujar l'escala,
barana, heura, t'acompanye,
callar-te els dits a besos
per no sentir-te la veu,
el buit que la segueix.

Posar en vers el cos
que et veig sota les bruses,
mentre et corde les sabates
i m'acarones els cabells,
fugissera, amb la mirada.

Ni l'ara ni l'aquí em peixen,
i què? Sóc un espectre feliç
que es dibuixa al teu pensament.

Camina, caminem.

El riure de Sánchez Piñol

L'Albert Sánchez Piñol sempre riu, tant fa que inicie un viatge conradià al cor de les tenebres en La pell freda, que disseccione amb bisturí el cor dessagnat de la Barcelona sitiada del 1714 en Victus, o que fotografie en mode macro els dictadors més sanguinaris d'Àfrica en Pallassos i monstres. Fins i tot l'APM li va dedicar un esquetx amb ràfegues del seu riure. Què significa el riure del Sánchez Piñol, un escriptor fetitxe?

És un novel·lista que gairebé no s'estudia ni es llig ni es comenta en les literatures contemporànies de les universitats (valencianes, solament?, digueu-me que m'equivoque!). El Sánchez Piñol se'n riuria. Dificilment te'l trobes entre els llibres de lectura dels instituts -que em perdonen els profes i les comptades excepcions- de Secundària, però això el Sánchez Piñol ho rebria amb un esclat de riures (torneu-me a dir que m'equivoque, que tot això ja ha canviat a hores d'ara). Que La pell freda haja estat traduïda a més de 37 llengües i duta al cinema són dades que no fan riure de tan excepcionals i serioses, però l'Albert Sánchez Piñol sembla que se'n fotria d'estadístiques inadvertides.

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. (La pell freda)

De vegades, em pregunte si l'Albert Sánchez Piñol també riu per davall del nas i conversa amb els seus personatges quan es troba en procés de posar-los rostre i vestir-los. De vegades, sembla que el riure del Sánchez Piñol mai no siga infinitament lluny d'un plor. Heus aquí un xicotet homenatge a la humilitat desconeguda d'un escriptor del tot no conegut que respira amb un riure constant, i que, per descomptat, riuria si llegira aquest post. :)

Els caquis es mengen amb dentadura postissa

Hi ha mecànics sofistes: amb arguments capciosos, detecten avaries extra per encolomar-te reparacions teledirigides des de tallers secrets de la lògica. Un cop t'han fet nàixer el dubte al cervell, ja no hi ha marxa arrere. Conéixer a fons la filosofia de la 13-14, heus ací el secret d'una existència plena en una butxaca sanejada.

Un xiquet es fa adult el dia que es pregunta amb cara de preocupació per què la casa de Bob Esponja té cantons malgrat que és una pinya. La dura geometria de la raó, que ens fa adults.

Fareu un sopar d'antics alumnes d'institut. Hi convidareu els antics professors. Rescatareu antigues històries. Tornareu a desitjar els antics professors guapos. A criticar els antics companys friquis. Agafareu una borratxerra a la manera antiga, original. La ressaca, antiga per definició, us farà tornar a la nova realitat: dilluns a treballar, sense motxilla.

Vas comprar un bosc en una regió perduda per trobar-hi sentit a la vida. En vas tornar tres mesos després, amb la cara cremada i una denúncia sota el braç en què se t'acusava de piròman. Vas al·legar transtorn mental transitori. Ho vas argumentar amb una foto en què apareixes abraçat a un arbre. Culpable.

No digues mai "Això és impossible, no ho podré aconseguir!". Digues "Això és impossible, no ho podré aconseguir!" i fes-te quatre gintònics. Aquest és el procediment correcte. Tingues una mica de classe, estil.

Ofegar les penes en un got d'aigua és el que mai li podrem demanar a una dentadura postissa. Amatent, sempre ens dibuixarà un somriure transparent, passe el que passe. Sabeu què fa Paco, l'optimista del meu carrer, quan ha passat una calamitat? Deixa la dentadura dins del got en l'ampit de la finestra de casa, la que dóna al carrer, quan passa la processó fúnebre, amb el mort dins del cotxe i la gent caminant amb els caps a la funerala al darrere, amb l'esperança que alegre una mica la situació. Ell diu que ajuda la gent a passar el mal tràngol. Aquesta estratègia de teràpia social la va dissenyar després de veure en les notícies que hi havia ciutadans que oferien abraçades gratuïtes als vianants al mig del carrer de ciutats importantíssimes. Ho va anomenar "Regala somriures postissos". Pensava que es faria ric si pujava la iniciativa a Youtube, però en el fons els diners tampoc n'eren el leit motiv. Miquel, d'APP Informàtica, li va fer el favor. De moment hi ha rebut 352 unlikes, 178 comentaris en contra (dels quals, n'hi ha 3 amb amenaces de mort explícita), i 29 peticions de tancament del seu compte a l'administrador de la xarxa. No va tenir en compte el gir semàntic que va agafar la proposta. Malgrat tot, Paco mai no perd el somriure.

En el viatge cap a Ítaca, has de pagar tres mil dos-cents cinquanta-nou euros en concepte de peatge, l'impost anual de vehicles de tracció motora, l'assegurança de Línea Directa amb servei de grua i restitució de cotxe a tot el territori europeu, el bitllet del vaixell Dénia-Ítaca amb el suplement del cotxe i sense tarifa de resident ni llitera, pagaràs per vore el Costa Concòrdia encallat en l'illa de Giglio i et prohibiran l'entrada en tots els establiments d'Ulíssex, la cadena de puticlubs de sirenes que un empresari heroic va muntar al llarg de la conca mediterrània. Ningú havia dit que fóra fàcil.

Diran que els caquis són la solució a la crisi de la taronja. "Ximo, arranca les quatre fanecades! Planta quequis! Fes-me cas!". Però què voleu que us diga, jo no hi veig els xiquets ensenyant-se a jugar a futbol en el carrer amb un Persimón macat o sacant-hi de bragueta en el trinquet del poble.

La feliç història d'un microconte: 

-Qui va ser l'idiota que va inventar aquest pseudogènere?

-Jo, què passa!?

-Papà!!