dijous, 9 d’octubre del 2014

Artur Mas, fins a la figa

La setmana passada vaig acudir per primera volta a la consulta del ginecòleg. Anar per primera volta a cal ginecòleg no és fàcil per a una xicona jove. Una cosa és que el teu nóvio et toque la figa amb gràcia i harmonia, però una altra és que te la toque un desconegut. És guapo, Mireia, em va dir ma mare. Així és que hi anava amb una barreja de vergonya i morbo entre les cames. A més, és el que em va tractar a mi quan estava prenyada de tu, va reblar. I jo vaig pensar, mama, el que em faltava, és com de la família: em coneix des que era un cigronet fecundat. Toca't la figa.

Anava amb una mica de por i respecte perquè, com que sempre he sigut una saltamarges i m'he ventilat tot el que se m'abellia, patia perquè aquell senyor no em trobara amb un camp de batalla per allà dins. I clar, ma mare amb l'orella parada tota l'estona tampoc ajudava gaire. Però, malgrat la incertesa primerenca, va anar molt bé. I el ginecòleg, el senyor Mateu, tot i ser una mica major, era guapo, tal com havia apuntat ma mare. Els cabells canosos, tenyits de blanc per l'experiència, li donaven un toc força interessant. A més a més, parlava valencià. Ma mare tenia raó, no havia sigut una estratègia tranquil·litzadora de la meua progenitora.

Quan va començar a oscultar-me la figa amb els dits, em va tocar un puntet i em va preguntar si em feia mal. Jo li vaig dir que no. Però era una veritat a mitges perquè em feia gustet. Però clar, això no li ho podia diren aquell context professional. Ma mare s'hauria escandalitzat, conservadora com és. Ací està bé, açò també està bé... La meua figa pareixia un plató de televisió net i ben endreçat: amb una minicàmera enfocant l'interior mentre el metge feia les seues observacions i concloïa que tot estava en ordre. Uf! 

Ara bé, si he de ser sincera, no tot van ser flors i violes a cal ginecòleg. Per dos motius. El primer, perquè em va cobrar 110€, i no em va donar temps ni oportunitat de preguntar-li si amb el carnet jove em podia fer una rebaixa (quin sentit té que per a anar al cinema t'hi facen un descompte i a la clínica del ginecòleg no?). I el segon motiu, i més greu, perquè els homes guapos, a voltes, haurien de serrar la boca abans de cagar un moment íntim. Segur que vos ha passat alguna volta, amigues, que esteu amb un home en una situació agradabilíssima, gaudint d'una conversa intel·ligent i pensant aquest pot ser l'home de la meua vida, fins que arriba un moment que, com un meteorit aparegut del no res, diu alguna cosa sense trellat, o una broma pesada o pitjor encara: un comentari sobre l'ex, i espatlla el MOMENT. I t'entren unes ganes terribles d'enviar-lo a fer la mà. Doncs el Doctor Mateu no en va ser una excepció:

I què estudies?, em va preguntar quan començà a palpar-me i observar-me la figa. I jo, abans de contestar, vaig pensar xe quina professionalitat, com es nota que ho diu per distraure la meua atenció i que tot passe com una sessió depilatòria no dolorosa. Estudie Filologia Catalana a la Universitat de València, li vaig dir. I va i no se li ocorre una altra cosa que abandonar la seua condició de Sapiens atractiu i fer aflorar l'Erectus que duia ben enganxat als testicles i espetar-me amb un to irònic gens elaborat un Ah mira! Amb l'Artur Mas este segur que ara tindràs treball. Ho va dir sense deixar de mirar dins la figa i demostrant una aversió especial pel president dels catalans. I clar, sóc una persona molt cabal i comprensiva, suporte totes les crítiques i posicionaments, però no pots fer comentaris polítics carajilleros de baix nivell a una estudiant de Filologia Catalana d'esquerres, liberal, amant de la seua llengua i cultura i de la llibertat dels Països Catalans, en un moment polític decisiu com el que vivim ara mateix. Perquè tot el pes del PP i l'espanyolisme et cau damunt la figa a través de les mans d'aquell senyor. El blanc dels cabells ja no era d'intel·ligència sinó de caspa que demostrava el seu bagatge cultural televisiu i filiació espanyolista.

Em va tocar tant la figa aquell comentari que em notava el cor en la vagina. I per no muntar un ciri davant ma mare i el ginecòleg de família, em vaig quedar amb les ganes d'obrir més el conill i dir-li: Doctor Mateu, mire'm, mire'm bé la figa!: no és Artur Mas, ací dins hi ha tot un poble que demana llibertat!

dimarts, 17 de juny del 2014

Pere, el dels pompons

Hola, em diuen Pere, tinc 50 anys i sóc de Crevillent. Fa anys que no trobe feina. Sóc aturat, de llarga durada. No en sóc una excepció, però. Fa uns mesos, desesperat a causa de la fam i no poder pagar ni la llum ni l'aigua, vaig haver de recórrer al que mai cap ésser no voldria: demanar una ajuda econòmica als serveis socials de l'ajuntament. Me la concedeixen. Ara bé, em diuen que he de fer una sèrie de cursos o tallers de reinserció laboral. Perfecte. Em sentiré útil, ja que no sóc partidari de la caritat ni de pidolar almoines. Des de llavors, però, no he fet cap altra cosa que tallers de manualitats entre correts de dones que conten un munt de desgràcies familiars i personals: tallers de pompons, de ganxillo (sí, lligen bé, de ganxillo, de pompons...). Tallers de Càrites, en diuen. Crec que podria fer-ne també de macramé i de polseres de gometes de colors, ja m'hi sent preparat. Jo pense que açò és una mica denigrant i que seria millor que m'ensenyaren a fer un currículum, una carta de presentació, a manejar Internet i saber apuntar-m'hi a ofertes de treball en webs especialitzades... però no em paguen per pensar, supose.

A més, diuen que ara no tenen personal (ni ganes de contractar-lo) per a impartir uns cursos així, de noves tecnologies i coses semblants. Que l'ajuntament no pot gastar més diners si no rep subvencions. Hi ha novetats: s'han acabat els tallers de pompons i de ganxillo. Sembla que, com que no saben què fer amb nosaltres, ens diuen que si volem seguir cobrant l'ajudeta de quatre-cents euros durant sis mesos hem d'anar a un hort comunitari que el rector de l'església del Pont, Càrites i la família Zira (propietària dels terrenys) han organitzat en La Rambla. Així és que ara cave l'hort, això sí, em fan pagar cinc euros per les llavors que hi plante, faltaria més. És una mena de "copago" social, no pot eixir tot debades, és clar. També m'han dit que he de signar un paper per a no poder reclamar res en cas d'accident mentre faig de llaurador improvisat. He vist que els promotors i autoritats locals s'han fet fotos en la premsa, la televisió els ha filmat. Tots celebraven feliços la iniciativa.

Ara resulta que ens han demanat també que fem torns nocturns de vigilància de l'hort perquè hi entren a robar. I ens hem de quedar tota la nit en una caseta a vigilar no fóra cas que els lladres furten la collita. La veritat és que des que rep quatre-cents euros i sóc Pere, el dels pompons, em sent menys persona que quan passava calamitats econòmiques i no tenia ni per a afaitar-me. Mira que n'és d'estranya, la ment humana, i quines coses ens fa sentir, eh?

Hui, quan m'he despertat, he baixat a omplir la marraixa d'aigua a la font pública de la plaça del cavall. Mentre omplia el bidó, pensava en aquella mare jove que té un fill xicotet. Li han concedit la pagueta com a mi, i li han dit que ha d'anar a cavar l'hort, però ella diu que no hi pot anar perquè ha de tenir cura del fill. Li han dit que s'hi enduga el fill amb ella si cal. Que tornen els pompons, he pensat. 

dilluns, 28 d’abril del 2014

Confits de Silene

Les teues pors són el meu desig,
desig que creix i creix com el rent
amb una dolça flaire de rosa,
rosa que m'ompli el pit
i creix, ufanosa, al caliu
del sol del teu somriure,
i m'esclata a dins.
Et vaig somiar anit, enfebrat de desig,
caminaves de puntetes damunt del meu cos,
hi escrivies una gramàtica del plaer;
amb els cabells de forment,
infinites relles trèmules,
llauraves damunt la meua nua pell
estremiments sobtats de goig.
Em besares, m'amerares de vida l'ànima.
Els teus llavis, vaixell de maduixes,
deriva, naufragi dels sentits,
frontera, batec, darrera alenada.
La teua olor, la teua olor esmicola l'horitzó,
ocupa un temps que ja no és meu.
Parles amb veu de cotó de sucre,
m'hi guareixes cada nafra,
dolçor de bàlsam perfumat.
Criatura innocent, tu, que amagues
un torrent roent d'insondable salvatgia,
rere el somriure que em crema
en les mans del record.
I mentrestant, mentrestant et sembre
espígols clandestins de futur a les butxaques.
T'imagine sense pors corrent, xiqueta,
cridant, fent volar milotxes
dins un camp toscà de flors violàcies.
Et tinc tant d'amor curull al pit
que n'hauré de confitar,
assaborir-te encara quan arribe
l'estació del blanc i negre,
en què un tren marxa i llança fum
de consonants i vocals robades.
Quan el desig i l'amor s'acaben,
quan una paüra perenne i negra cresca
amb un tel de melangia blanca al pit,
quan la rosa marcida en un gerro regat
de records i pètals damunt la taula,
ompliré llesques de pa amb el teu confit,
sense saber-te real o creure't faula.

dimarts, 22 d’abril del 2014

Una breu història d'amor

Quan plou, la Serra de Crevillent es passeja pel poble jovençana.
Es calça sabatetes d'aigua i, amb perfum de tomello al coll, crida l'atenció per on passa.
Els vells ixen de les tavernes, s'aboquen a les voreres per a festejar-la.
S'hi escolta una certa remor de vida renovada.
Falaguera, es trena els cabells amb espart,
du collarets de pedra viva als canells, pólvores de fang.
És un amor, però, de dolç cantauesso i amarga ginesta esparsa:
la maldestra costera ràpidament el festeig s'empassa.

divendres, 18 d’abril del 2014

La vida al muntanyar

A Crevillent, hi ha éssers que naixen cada dia del ventre de la mare terra. Hi viuen a coves. Les seues veus i crits pugen del terra per xumeneres escarbades en el tos del poble. Els xiquets s'hi enfilen i paren orella per escoltar aquell renou troglodita que en puja mesclat amb olor de menjar. Crevillent és una gran balena d'argila que menja humans. Cada matí, dins la panxa del poble, hi ha éssers que apaguen el cresol, despassen el barró, obrin una porta, carregen la seua condició de classe baixa als muscles i ixen al carrer, nounats a guanyar-se un jornal, encara enlluernats per la llum del dia.

De nit, cada nit, esgotats i bruts de treball, tornaran a la fosca de la panxa mare. Obriran una porta, encendran el cresol i somiaran, bressolats per formigues i arrels, que l'endemà seran una mica més lliures, que tindran una nova vida. A Crevillent, aquests dies el muntanyar és ple de flors grogues. Creixen al caliu dels somnis dels pobres, adobs de llibertat.