Pere, el dels pompons

Hola, em diuen Pere, tinc 50 anys i sóc de Crevillent. Fa anys que no trobe feina. Sóc aturat, de llarga durada. No en sóc una excepció, però. Fa uns mesos, desesperat a causa de la fam i no poder pagar ni la llum ni l'aigua, vaig haver de recórrer al que mai cap ésser no voldria: demanar una ajuda econòmica als serveis socials de l'ajuntament. Me la concedeixen. Ara bé, em diuen que he de fer una sèrie de cursos o tallers de reinserció laboral. Perfecte. Em sentiré útil, ja que no sóc partidari de la caritat ni de pidolar almoines. Des de llavors, però, no he fet cap altra cosa que tallers de manualitats entre correts de dones que conten un munt de desgràcies familiars i personals: tallers de pompons, de ganxillo (sí, lligen bé, de ganxillo, de pompons...). Tallers de Càrites, en diuen. Crec que podria fer-ne també de macramé i de polseres de gometes de colors, ja m'hi sent preparat. Jo pense que açò és una mica denigrant i que seria millor que m'ensenyaren a fer un currículum, una carta de presentació, a manejar Internet i saber apuntar-m'hi a ofertes de treball en webs especialitzades... però no em paguen per pensar, supose.

A més, diuen que ara no tenen personal (ni ganes de contractar-lo) per a impartir uns cursos així, de noves tecnologies i coses semblants. Que l'ajuntament no pot gastar més diners si no rep subvencions. Hi ha novetats: s'han acabat els tallers de pompons i de ganxillo. Sembla que, com que no saben què fer amb nosaltres, ens diuen que si volem seguir cobrant l'ajudeta de quatre-cents euros durant sis mesos hem d'anar a un hort comunitari que el rector de l'església del Pont, Càrites i la família Zira (propietària dels terrenys) han organitzat en La Rambla. Així és que ara cave l'hort, això sí, em fan pagar cinc euros per les llavors que hi plante, faltaria més. És una mena de "copago" social, no pot eixir tot debades, és clar. També m'han dit que he de signar un paper per a no poder reclamar res en cas d'accident mentre faig de llaurador improvisat. He vist que els promotors i autoritats locals s'han fet fotos en la premsa, la televisió els ha filmat. Tots celebraven feliços la iniciativa.

Ara resulta que ens han demanat també que fem torns nocturns de vigilància de l'hort perquè hi entren a robar. I ens hem de quedar tota la nit en una caseta a vigilar no fóra cas que els lladres furten la collita. La veritat és que des que rep quatre-cents euros i sóc Pere, el dels pompons, em sent menys persona que quan passava calamitats econòmiques i no tenia ni per a afaitar-me. Mira que n'és d'estranya, la ment humana, i quines coses ens fa sentir, eh?

Hui, quan m'he despertat, he baixat a omplir la marraixa d'aigua a la font pública de la plaça del cavall. Mentre omplia el bidó, pensava en aquella mare jove que té un fill xicotet. Li han concedit la pagueta com a mi, i li han dit que ha d'anar a cavar l'hort, però ella diu que no hi pot anar perquè ha de tenir cura del fill. Li han dit que s'hi enduga el fill amb ella si cal. Que tornen els pompons, he pensat. 

Confits de Silene

Les teues pors són el meu desig,
desig que creix i creix com el rent
amb una dolça flaire de rosa,
rosa que m'ompli el pit
i creix, ufanosa, al caliu
del sol del teu somriure,
i m'esclata a dins.
Et vaig somiar anit, enfebrat de desig,
caminaves de puntetes damunt del meu cos,
hi escrivies una gramàtica del plaer;
amb els cabells de forment,
infinites relles trèmules,
llauraves damunt la meua nua pell
estremiments sobtats de goig.
Em besares, m'amerares de vida l'ànima.
Els teus llavis, vaixell de maduixes,
deriva, naufragi dels sentits,
frontera, batec, darrera alenada.
La teua olor, la teua olor esmicola l'horitzó,
ocupa un temps que ja no és meu.
Parles amb veu de cotó de sucre,
m'hi guareixes cada nafra,
dolçor de bàlsam perfumat.
Criatura innocent, tu, que amagues
un torrent roent d'insondable salvatgia,
rere el somriure que em crema
en les mans del record.
I mentrestant, mentrestant et sembre
espígols clandestins de futur a les butxaques.
T'imagine sense pors corrent, xiqueta,
cridant, fent volar milotxes
dins un camp toscà de flors violàcies.
Et tinc tant d'amor curull al pit
que n'hauré de confitar,
assaborir-te encara quan arribe
l'estació del blanc i negre,
en què un tren marxa i llança fum
de consonants i vocals robades.
Quan el desig i l'amor s'acaben,
quan una paüra perenne i negra cresca
amb un tel de melangia blanca al pit,
quan la rosa marcida en un gerro regat
de records i pètals damunt la taula,
ompliré llesques de pa amb el teu confit,
sense saber-te real o creure't faula.

Una breu història d'amor

Quan plou, la Serra de Crevillent es passeja pel poble jovençana.

Es calça sabatetes d'aigua i, amb perfum de tomello al coll, crida l'atenció per on passa.

Els vells ixen de les tavernes, s'aboquen a les voreres per a festejar-la.

S'hi escolta una certa remor de vida renovada.

Falaguera, es trena els cabells amb espart,

du collarets de pedra viva als canells, pólvores de fang.

És un amor, però, de dolç cantauesso i amarga ginesta esparsa:

la maldestra costera ràpidament el festeig s'empassa.

La vida al muntanyar

A Crevillent, hi ha éssers que naixen cada dia del ventre de la mare terra. Hi viuen a coves. Les seues veus i crits pugen del terra per xumeneres escarbades en el tos del poble. Els xiquets s'hi enfilen i paren orella per escoltar aquell renou troglodita que en puja mesclat amb olor de menjar. Crevillent és una gran balena d'argila que menja humans. Cada matí, dins la panxa del poble, hi ha éssers que apaguen el cresol, despassen el barró, obrin una porta, carregen la seua condició de classe baixa als muscles i ixen al carrer, nounats a guanyar-se un jornal, encara enlluernats per la llum del dia.

De nit, cada nit, esgotats i bruts de treball, tornaran a la fosca de la panxa mare. Obriran una porta, encendran el cresol i somiaran, bressolats per formigues i arrels, que l'endemà seran una mica més lliures, que tindran una nova vida. A Crevillent, aquests dies el muntanyar és ple de flors grogues. Creixen al caliu dels somnis dels pobres, adobs de llibertat.

Entre l'aforisme, la gregueria, el tuit i una cervesa

Quan una dona et demana que li òbrigues un pot de conserva... o és ta mare o la dona de la teua vida.

La bellesa d'una rosa es trenca, a ulls de l'insecte que viu a dins, quan l'humà apropa les narius per olorar-la.

De vegades, a l'ull dret vague i desganat li vénen unes ganes terribles d'eixir-se'n de la seua cavitat orbitària i saltar per damunt del nas fronterer per tal de picar l'ullet al germà bessó esquerre.

Els anti #MAT semblen quixots mentalment sans lluitant contra gegants realment perillosos.

Les camises desinflades que pengen de les perxes de paret tenen un aire de cansament etern.

El #pragmàtic inventà la roba reversible perquè el #complicat deixara de desfilar-se-la cada volta que volia desvestir-se. Hi va vore negoci.

Regatejar és la versió comercial del parlamentarisme magribí.

Rere un comandament a distància que falla sempre hi ha una mosca que exigeix la nostra atenció.

L'ésser humà somiava nadar com els peixos, i inventà el vaixell. Veient córrer veloços els cavalls, enginyà la locomotora. Si els ocells volaven, l'humà volia lliure volar, i, oh!, creà els avions. Però no en tingué prou i, somiador de mena, anhelava tocar les estrelles: donà forma a les naus espacials, oh!, i oh! Vet aquí, però, que un dia a l'ésser humà se li acabaren els somnis i les idees i, i instituí el Servei d'Atenció al Passatger.