La sordesa del tanga

Si vostés han estudiat llengua catalana a l'institut o la universitat, s'hauran trobat aquell tema dedicat a l’ortografia i fonètica de les oclusives sordes i sonores i les dificultats i confusions que se'n deriven. És a dir, els sons oclusius P/B - T/D - C/G (PETACA -BODEGA) no presenten problemes en l'escriptura quan van precedits de vocal perquè es diferencien pel so: de fet, la sonoritat és el que permet distingir els dos fonemes de cada ordre: diferenciem pala de bala per la sonoritat de la segona en comparació amb la sordesa de la primera. La c de corre seria, doncs, sorda, mentre que la g de gorra seria sonora: 

sords: /p/, /t/, /k/: pala, tia, corre; sonors: /b/, /d/, /g/: bala, dia, gorra

Ara bé, què passa quan les consonants apareixen en altres posicions (a final de paraula, sobretot)? Doncs que aquesta sonoritat es perd i, per tant, la distinció entre sonores i sordes, cosa que genera confusió a l'hora d'escriure-les: llarg/llarc?, cap/cab?, fred/fret? Per evitar aquests errors i alliçonar-nos en el bon camí de la sonoritat, els professors de llengua ens han instruït tradicionalment en una sèrie de regles, acompanyades per llistes ben atapeïdes de paraules amb buits per completar amb la consonant adient.

El cas més famós de confusió fonètica que conec pel que fa a les oclusives sordes i sonores no s'esdevingué en una aula d'institut ni d'universitat sinó en el servei de radiologia d'un hospital públic de la ciutat d'Alacant, amb dos amics meus de Crevillent com a protagonistes, tècnics en radiologia. Un ja és famós per mèrits propis i que no tenen res a vore amb la sonoritat o no de les seues oclusives en posició final, sinó amb la cavitat bucal que fa servir per llançar pinyols d'oliva a més de 18 metres: Salvador Galipienso, el Beja (la jota sona a la manera castellana), flamant campió mundial de llançament de pinyol d'oliva. L'altre, Àngel Asensio, que ja no radiografia ossos esberlats: ara examina amb raigs X -i de tota mena- xiquets en un col·legi de Badia del Vallès, on fa de mestre de Primària i s'ha fet famós pels me cague en l'havana xe! que emet quan perd els estreps a causa de la canalla.

Estant de guàrdia els dos col·legues, van haver de fer unes plaques a una pacient jove, castellanoparlant i sembla que de molt bon vore. El senyor Galipienso la va rebre, tot donant-li indicacions perquè es llevara la roba necessària -i no cap altra més!?- per realitzar la prova radiològica. En això, però, obrí la portà l'altre per entrar-hi, i el primer bonegà el segon amb un tanca!, tanca! perquè la pacient nueta no s'incomodara davant la mirada indiscreta de la resta de pacients de la sala d'espera. La pacient, un cop realitzada la prova i després d'escoltar parlar valencià els dos tècnics, els va confessar que pensava d'ells que havien sigut una mica descarats, ja que havien fet referència al tanga! tanga! que vestia com a peça de roba interior. Els crevillentins van haver d'explicar-li que no era la roba íntima l'objecte de l'atenció professional, sinó la porta de la sala de radiografia, que deixava al descobert les intimitats de la fadrina.

Va ser així com una oclusiva sorda poc confusible en català -per la posició que ocupa en el mot esmentat- va esdevenir sonora a l'oïda de la pacient castellanoparlant, supose que no tant per la semblança dels fonemes i sí per la malfiança que suggeria la cara de pillastres dels tècnics radiòlecs. La sanc no va arribar al riu i el cas del tanga es tancà sense més molèsties. Els riures, però, encara es repeteixen ben sonors quan ens en recordem.

La justícia del telèfon

En temps de crisi, les entrevistes de treball són com la crida de la mort: hi veus una llum al final del túnel, però saps que mai serà per a res bo, sinó per fer-te passar un tràngol incòmode, innecessari. La diferència? Que en les primeres et diuen "ja et telefonarem" (però mai no ho fan) i la segona mai s'equivoca de número de telèfon (que, a més, en sol ser un començat per 807, amb la qual cosa sempre deixes un saldo negatiu injust als familiars que et sobreviuran.)

Una vegada, en l'any de la picor, un amic i jo vam telefonar, ben de nit, a un programa de la ràdio pública valenciana que presentava la periodista Amàlia Garrigós. Hom podia demanar una cançó i dedicar-la. Jo volia telefonar-hi perquè estava enamorat de la veu de la periodista. Era sedosa, balsàmica, sensual. No n'he sentit cap altra semblant. Recorde que li vam demanar una cançó de Lluís Llach, de les preferides per enamorats i manifestants. Vam contactar des d'una cabina pública que funcionava a pessetes. A menys de 10 metres de la cabina hi havia un monòlit dedicat a un feixista: José Antonio Primo de Rivera. El monument encara hi roman dempeus, fins i tot el netegen periòdicament d'actes vandàlics. L'alcalde del PP del meu poble diu que no el vol enderrocar perquè va ser fruit d'una subscripció popular en temps de Franco. És ben sabut per tots vostés que, durant les dictadures feixistes i assassines, hi caben les subscripcions populars i tenen prioritat els referèndums i altres ressorts indiscutiblement democràtics. Deuen ser com les mostres de condol que els nord-coreans dedicaven fa mesos al traspassat president d'aquell estat: lliures, sense coaccions, sentides... populars.

Tornem-hi, però, a la cabina de telèfon. Avui és més moderna, ja no té portes abatibles, i com el monòlit, també hi és i la netegen setmanalment. Qui no continua, però, en aquell programa, ni en l'últim -Alta Fidelitat?- és l'Amàlia Garrigós. A ella també li han aplicat continuadament un programa de neteja: ideològica. De programa en programa, de mica en mica, l'han menystinguda fins a voler rebaixar-la ben bé a falcadora publicitària. Sembla que sempre se n'ha sortit com ha pogut. Quins són els pecats que ha comés al llarg dels anys? Fer programes massa esquerranosos? Massa catalanistes? O, tan sols, de bona qualitat periodística? Coses de la censura institucional.

Quan acabes l'EGB, és costum que els excompanys i excompanyes d'acne i primeres masturbacions col·lectives se citen de tant en tant per celebrar un sopar d'exalumnes. Ben coneguda és l'afició dels antics estudiants de recordar els temps passats, de beure i fer alguna que altra broma. La nostra malifeta preferida consistia a buscar en les pàgines blanques de Telefonica el cognom d'algun dels nostres antics mestres del col·legi. Sempre n'eren víctimes Don Primitivo Benito i Don José María Aznar. Envoltant l'aparell telefònic domèstic, entre silencis i riures, telefonàvem de matinada. Imitàvem veus falses, sorolls d'animals, preguntàvem pels horaris i tarifes del puticlub La Garganta, o vés a saber què.

Ens preníem la justícia pel telèfon i ens cobràvem, així, suspesos, humiliacions o carxotades. El primer no es mereixia l'ensurt del ring a mitjanit, ja que, en el fons, no ens volia cap mal, malgrat les guixades que ens llançava des de la tarima a conseqüència de l'enrenou que féiem. Eren temps d'una incipient revolució hormonal que aflorava per la boca o els genitals. Del segon, però, puc dir-ne que era un gran cafre que va maltractar físicament i psicològica una bona nòmina d'alumnes. Si aquest senyor haguera fet avui totes les maldats de què vam ser testimonis i víctimes a finals dels 80, de ben segur que hauria passat un bon grapat d'anys en la garjola: hauríem gravat amb els telèfons mòbils actuals els escarnis que hi perpetrava. No se n'hauria pogut escapolir. Malauradament, en aquells temps el més semblant a la tecnologia mòbil es limitava als aparells inalàmbrics d'alguna -ben poca- família acomodada.

Saben com es deia -i es diu- la meua escola? "Primo de Rivera". Aquest Primo sembla que era el pare del del monòlit de la cabina de telèfon (aquell que respondria amb la dialéctica de los puños y las pistolas si s'ofenia la Justicia o la Patria). Vaja que, de pare músic, fill dictador. Tampoc "poden" canviar el nom del col·legi perquè, segons diuen, la llei de la memòria històrica no inclou aquell període dictatorial anterior a la Guerra Civil. A qui hem de telefonar ara, doncs, per fer-ne justícia? A l'alcalde? Al PSOE de la falsa memòria històrica? O al cementeri on són enterrats els dictadors?

Consuetudinàrium

Ma mare i la veïna sempre queden en dissabte per fer-se el bigoti. Ma mare, agafa cera, la calfa al foc de la cuina i la fon. De les dues peces que té una pinça de fusta d'estrendre la roba, en fa servir una per sucar la cera fosa i estendre la substància sota el nas. Abans d'aplicar-la-hi, però, ma mare la bufa per disminuir-ne els graus. Quants anys fa que ho fan? 20? 30? El ritual sempre es repeteix: després de dinar, la veïna toca el timbre, ma mare li obri i posen una cadira al mig del menjador. La primera s'asseu, es lleva les ulleres de vista, i es passa la mà per la zona on rebrà la descàrrega elèctrica de baixa tensió. I entre tot això, parlen. Sempre parlen del mateix, em sé les converses de memòria, però no em puc estar d'escoltar-les amb atenció i secretisme: què has fet hui per dinar, què ha dit tal altra veïna, què ha comprat en tal lloc, quina oferta ha vist en tal escaparata, aguanta una mica el dolor que ja ho tinc, estic farta del meu home...

Amb l'ungla del dit índex, escata una punteta de la tira. Així prepara i condiciona el terreny. Quan ma mare li pega el tiró amb un colp sec de monyica, ras!, sembla que arranque un full més del calendari. Les tires de cera cauen al poal del fem, talment el temps en els seus muscles. Jo he crescut nadant entre tires de cera, com una abella silenciosa en un rusc atapeït de records. Ma mare, l'observa per damunt de les seues pròpies ulleres per comprovar que ha desboscat com cal qualsevol indici capil·lar en el paisatge epidèrmic. Mig tanca els ulls per aguditzar la vista i certificar-ne el bon treball. Sempre aprofita la tira que ha fet servir en el bigoti per repassar-li algun conat de rebel·lia d'algun pèl que despunta en la barbeta. Enguany han esmentat que, com més va, més els costa acostumar-se al dolorós procés. Jo, en dissentisc. Els ais que emeten continuen tenint la mateixa intensitat. Ni dèbils ni forts ni sentits. Simplement encerats amb un estoïcisme mil·lenari.

Finalment, tot acaba. La veïna se'n va a sa casa, just en la porta d'enfront, el primer primera, amb la propera data del calendari marcada de roig en el bigoti.

D'allò que en diuen pluja

Aquest matí, al Baix Vinalopó, el cel s'ha emprovat un abric de cotó ennegrit. Un sàtir, aprofitant que Hèlios cunyava en l'Oficina de Treball més propera a l'Olimp, ha furtat les ales a Dèdal i, esfilagarsador, ha agafat pel voral la túnica llòbrega d'un Zeus enfurismat, tot deixant córrer filets i filets d'aigua que el teixien. Quan se n'ha desempallegat del tot (com una colobra de renovada pell), les ales blanques han cobert el firmament sense por a fondre's. Els mecànics han eixit del taller amb els ferraments i la revista porno encara a les mans; les fonerneres, amb la bata enfarinada, han obert el portó i han fet un aplaudiment polsegós al sàtir que, amb avidesa, les ha posseït violentament; tothom ha creuat la foscor del quotidià, de l'estança, per observar la joia. Esguards de sorpresa. Incredulitat. 

La pluja allarga més i més i més la tornada. Ens hi desacostumem. Al camp, olor a terra humida. Ciutat endins, una fortor a clavegueram adormit ha remogut panxes, mentides, secrets i merda oblidada tant de temps sota la foscor laberíntica on plorava Dèdal empressonat. Els paraigües s'han escapat del manicomi i del museu. Mesos i resos després, la pluja ha arribat a aquesta terra. L'argila ha bullit, ha pres forma humana i ha cridat per reclamar que aquest país del migdia li pertany, que tot ho engul.

Aquest matí, tothom mirava al cel amb cara de xiquet. Després, la fressa humana ha abaixat el cap i ha fet via a la rutina, no sense abans dissimular un fins una altra. Els bunyols de vent que han parit les forneres violades han dispersat, finalment, el miratge. Hèlios ha tornat. Anuncia que farà un curset d'ofimàtica mentre cobra i mostra, de nou, uns 420€ lluents, tòrrids, assolellats.

El cicle de vida d'una dent d'or

Anys 60. Temps de crisi. El meu tiet Manolet agafa una maleta de roba i un sarró de pors i se’n va a Alemanya. Hi treballa 15 anys. Quasi mai en torna per vacances perquè vol fer créixer ràpidament el feix de marcs alemanys amb què posarà els fonaments de la seua futura casa a Crevillent. Un marc, ara un altre, un més… Les escasses vegades que en vingué, però, es va fer posar unes dents d’or per poder mastegar com cal, atés el mal estat en què tenia les pròpies.

11 de setembre de 2012. Temps de crisi. La meua tieta Georgina, muller del meu tiet Manolet, em demana que el baixe a cal dentista. Em dóna, dins un sobre, la dentadura postissa en què du aquelles tres dents d’or. Empenyent la cadira de rodes carrers avall, arribem a la clínica. Mentre ens atenen, llig en el mòbil que el Congrés espanyol ha tombat la ILP Televisió sense Fronteres, perquè puguem vore de nou TV3 al País Valencià, tenir un espai comunicatiu propi, com qualsevol poble o societat normalitzada; etcètera. Indignació i ràbia, piscolabis diaris. El desconnecte perquè ens sol·licita l’odontòleg. Ens atén. Diagnòstic: el meu tiet s’ha de renovar la dentadura. 400€. No serà cap problema, ja que els pagarà amb la pensió alemanya. El dentista posa dins el sobre la dentadura malmesa i me la torna. De tornada a casa de mon tio –aquella que es va fer amb els marcs alemanys– faig cinc cèntims del diagnòstic a ma tia i li allargue la dentadura. Ella, que no coneix l’egoisme material i es desprén de tot, em diu: nyas, queda-te-la i ven les dents d’or, i el que te’n donen t’ho quedes per a tu. Arribe a casa i, mentre berene, em mire les molars d’or amb què el meu tiet ha triturat, durant més de quaranta anys, alegries, neguits i menjars germànics i de la nostra terra.

20 de setembre de 2012. Crisi als Casals Jaume I i a Acció Cultural del País Valencià. Hi han declarat un ERO. Les multes pels repetidors de TV3 ens ofeguen. Ja han tancat molts casals. El de Crevillent, amb onze anys d’història, encara no. El setge i persecució del govern espanyolista local, autonòmic i estatal no dóna treva. No sé com acabarà tot plegat. D’aquests pensaments, n’hi ha un que em fa apropar-me de seguida a un Compro Oro. Em despatxa una rossa rere uns pits silicònics desmesurats i un taulell envidrat. L’advertisc que no s’espante, però que li porte unes dents d’or perquè les taxe i me’n propose un preu. Em confessa que mai abans l’hi havien dut res semblant. S’emprova uns guants (també) de silicona, se’ls ajusta, dissimula una ganyota de fàstic i comença a fer bocins l’or. Triga cinc minuts. El pesa i em diu que és de 14 quirats i que m’hi ofereix 65€. Ma tia m’havia dit que era de 24 quirats. A desgrat, accepte els euros.

De nit, em gite i deixe la cartera a l’escriptori. M’adone que en sobreïxen els 65€ de les dents d’or del meu tiet que he malvengut hui, i prenc una decisió. Que n’és d’estrany, el cicle de vida d’unes dents d’or, hi pense. Com de valuoses han estat les mossegades que hi ha fet mon tio al llarg de sa vida i que, curiosament, encara serviran per ajudar a pagar una part del lloguer del nostre Casal, o per a ajudar a organitzar un acte o un concert i seguir fomentant la nostra llengua i cultura catalanes a l’extrem meridional del País Valencià. La crisi sembla eterna, crònica. Tota dent fa paret, però.