"Ho tens clar, Zaplana? País Valencià, Llengua Catalana!"
Encara recorde aquestes paraules escrites a la part interior de la porta d'una comuna de no sé quina universitat o edifici públic. Què en farà d'això, 12 anys? Si fa no fa.
Si el jove que ho va escriure hagués de tornar a posar-se mans a l'obra... ai, collons, com canviava la màxima. Ara, en comptes del cognom salat d'el ladrón de Cartagena, la jovenívola ment hauria estampat un 'Morera' com una catedral, amanit amb un 'Camps' a la voreta copulat, sí, vés per on. Qui ho haguera dit, no? Ja se sap que, al País Valencià, el pas de les dècades són fotudes políticament, i com més dècades a les esquenes, més aigualida i enterbolida es percep la realitat nacional dels valencians. El Comte-duc d'Olivares ja va fer una aproximació simptomàtica a aquesta tendència nostra a la renúncia perpètua.
És temps de mediocritat política: rebaixes nacionals, indigències morals, polítiques captaires i compromisos valencianosequés, terceres vies i bypassos varis i tot de grimpaires amb intents d'aparició en processons (in)cíviques... La vigència dels Països Catalans com a projectre POLÍTIC, pese a qui pese, segueix tan viva i necessària com al 62. Amb els eufemismes (lingüístic, cultural) no s'arriba lluny. I amb els nous ofrenaires que volen defenestrar la figura, obra i pensament de Fuster, elevant-lo a principi de tots els mals, no anem ni al Cantó d'Abanilla. "Fuster, mesura de totes les desgràcies", es podrà llegir en algun bloc valencianiste. Resulta que tenen un laboratori clandestí (com tota la pseudopolítica que practiquen) on, entre provetes i tubs d'assaig, han elaborat una nova història valenciana, rica, plena, blava i anterior a Fuster i al 36. Ai-las! Heu trobat ja la pedra rosseta mossàrab, la llengua prejaumina que us connecta directament amb un passat remot extrictament i pura valencià? Ànim, captaires del 5%, visca el servilisme, la genuflexió i el salt mortal amb giravolt doble.
El País Valencià serà català o no serà... -permeteu-me que parafrasege al suecà- perquè de fer-lo espanyol ja se n'encarreguen alguns vells coneguts. Ací hi ha les paraules d'un altre aspirant a la foguera del valencianisme nou de trinca:
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
"Ho teniu clar, Morera i Camps? Llengua Catalana, Països Catalans!"
Encara recorde aquestes paraules escrites a la part interior de la porta d'una comuna de no sé quina universitat o edifici públic. Què en farà d'això, 12 anys? Si fa no fa.
Si el jove que ho va escriure hagués de tornar a posar-se mans a l'obra... ai, collons, com canviava la màxima. Ara, en comptes del cognom salat d'el ladrón de Cartagena, la jovenívola ment hauria estampat un 'Morera' com una catedral, amanit amb un 'Camps' a la voreta copulat, sí, vés per on. Qui ho haguera dit, no? Ja se sap que, al País Valencià, el pas de les dècades són fotudes políticament, i com més dècades a les esquenes, més aigualida i enterbolida es percep la realitat nacional dels valencians. El Comte-duc d'Olivares ja va fer una aproximació simptomàtica a aquesta tendència nostra a la renúncia perpètua.
És temps de mediocritat política: rebaixes nacionals, indigències morals, polítiques captaires i compromisos valencianosequés, terceres vies i bypassos varis i tot de grimpaires amb intents d'aparició en processons (in)cíviques... La vigència dels Països Catalans com a projectre POLÍTIC, pese a qui pese, segueix tan viva i necessària com al 62. Amb els eufemismes (lingüístic, cultural) no s'arriba lluny. I amb els nous ofrenaires que volen defenestrar la figura, obra i pensament de Fuster, elevant-lo a principi de tots els mals, no anem ni al Cantó d'Abanilla. "Fuster, mesura de totes les desgràcies", es podrà llegir en algun bloc valencianiste. Resulta que tenen un laboratori clandestí (com tota la pseudopolítica que practiquen) on, entre provetes i tubs d'assaig, han elaborat una nova història valenciana, rica, plena, blava i anterior a Fuster i al 36. Ai-las! Heu trobat ja la pedra rosseta mossàrab, la llengua prejaumina que us connecta directament amb un passat remot extrictament i pura valencià? Ànim, captaires del 5%, visca el servilisme, la genuflexió i el salt mortal amb giravolt doble.
El País Valencià serà català o no serà... -permeteu-me que parafrasege al suecà- perquè de fer-lo espanyol ja se n'encarreguen alguns vells coneguts. Ací hi ha les paraules d'un altre aspirant a la foguera del valencianisme nou de trinca:
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
"Ho teniu clar, Morera i Camps? Llengua Catalana, Països Catalans!"
Et torne a felicitar.
ResponEliminaMoltes gràcies pels comentaris. Salut i força.
ResponElimina