Un carter a les terres de Mordor

Era un dilluns de matí de la segona quinzena de juliol, encara no eren les onze i el sol ja picava de valent en aquella vila de la Terra Mitjana de les Valls del Vinalopó; tant de valent que les gotes salades de suor em sobrepassaven les poblades celles rosses fins arribar-me a les parpelles i cegar-me tot seguit. De sempre, el mes de juliol ha estat molt més calorós que l’agost ―pensava jo, tot intentant de convéncer-me de la normalitat d’aquell jorn avernal; no debades no fa gaire que les vacances eren, sobretot, al juliol. Qui em manaria a mi treballar al juliol! ―em maleïa.

El carret groc que espentava, carrers amunt carrers avall, anava més carregat de cartes i impresos que de costum, almenys aquella era la sensació que m’aclaparava el pensament; però, més que l’augment massiu de correspondència, el que jo (carter contractat per a fer substitucions d’estiu) arrossegava era la ressaca del cap de setmana, copiós en colpets de cassalla, en gotets de burret, els quals havia fet caure gargamella avall i ara brollaven pel front (mecanismes ignots d’un estrany i natural circuit tancat de termorefrigeració!). Tal era la basca que patia en aquells moments i carrers sense arbres que ofrenaren una mica d’ombra que no tenia esma ni per a articular els indefugibles “bon dia, el carter”, en prémer els timbres de les cases per a lliurar algun certificat, gir, notificació o reemborsament. Tot i la calor castigadora, em sentia per moments afortunat, en passar per davant d’una obra i veure-hi els encofradors empresonats amb els cossos retorçuts, torrats, en aquell soc de formigó suportant les embestides xafogoses d’un Llorenç implacable.

Just una hora abans de començar a acusar intensament aquella sensació d’esgotament general vaig haver de suportar dos conats de baralla: la primera, amb un director d’un banc espanyol de crèdit a qui duia una mena de paperassa diària tendenciosament ultraespanyolista i dretana no apta ni per a la salut mental ni per a la democràtica; i la segona, amb un tiquis-miquis de quaranta-cinc anys que es trobava de vacances i pel que semblava amb molt de temps lliure, indignat perquè li doblegava una revista de grans dimensions per a introduir-la en una bústia on no cabien dues cartetes juntes (la ratlla que separa els meus dos glutis és força més ampla i llarga, i és que de vegades hi ha projectes de persona que pretenen que el carter desafie, primer, el sentit comú, i no prou contents, les lleis de la física).

És en aquell context laboral i metereològic desfavorable i enutjós, i amb un xorret constant de suoreta que em regalimava pel caminal central de l’esquena, que apareix, en una vorera que donava al migdia, un tipus especial d’individu humà de gènere femení d’una seixantena d’anys, una classe de gollum ―una subespècie ibèrica parent d’en Smeagol― que destil·lava una flaire sufocant provinent d’un quilogram de laca Nelly empastrada al monyo (hauria estat més difícil travessar aquella mata de cabells que l’escut antimíssils nuclears dels EUA), que deixava veure una cadena amb la imatge de la Marededéu de les Neus que li penjava del coll com si fóra la joia envejada d’El senyor dels anells, i amb una dentadura semiabsent que feia escopinyades ara sí ara també; aquesta criatura em recriminava que jo no era qui per a tornar-li una sèrie de cartes del banc que estaven mal adreçades. No sé quin sant em va atorgar la cristiana paciència d’explicar-li, entre ofenses i insults dirigides al meu treball i a la meua persona durant tres eterns minuts, que les cartes mal encaminades s’han de tornar i que els destinataris han de facilitar a llurs remitents l’adreça correcta d’allà on viuen perquè el carter puga fer un repart adequat i exitós.

Aquella capacitat de suportar ofenses i injúries, però, es va esgotar quan l’índex dret d’aquella miliciana de l’abús i el crit em va colpejar amenaçadorament el pit; si no fóra poc, el toc d’aquella extremitat va coincidir amb l’entrada d’una gota de suor al meu ull esquerre. No recorde bé si em va venir al cap com un torrent enfurit les millors escenes del film “Un dia de fúria”, la qüestió és que tot plegat va fer que deixara d’escoltar cap so, de veure cap imatge, i un tsunami mental em va fer tancar els ulls, em vaig ficar la mà a la bossa de treball i vaig cridar: qui no vulga pols que no vaja a l’era!!!!, tot seguit vaig traure un boli blau BIC ―el meu preferit― i li’l vaig ficar a l’ull dret com si fóra una sageta; no satisfet del tot, vaig tórcer la monyica i, amb un moviment de palanca, li vaig deixar saltironejant en l’aire l’òrgan fotoreceptor, bellugadís i juganer com fan els dels clowns diabòlics…

Quan vaig obrir els ulls la senyora continuava despotricant, escopint i renyent, però jo feia estona que havia desconnectat sensorialment i, arraulit rere les meues ulleres de sol, vaig donar mitja volta i vaig continuar vorera avant sense escoltar les imprecacions proferides per aquell ésser llefiscós, mentre recordava el magnífic desenllaç que havia imaginat, on feia volar ulls al més pur estil bataller.

Aquesta crònica postal transmutada en relat breu que acabe de contar, real fins on comença la imaginació, no és menys ni més original que una més de les mil passadetes de les quals pots ser portagonista quan treballes en el servei postal. N’hi ha moltes més, i el dia a dia missatger porta tantes notícies, acudits i anècdotes com les noves que reparteixes porta a porta. En voleu conéixer unes quantes més? Desitgeu saber què hi ha rere una estafeta i una marca com Correus? Voleu una radiografia sui generis de l’empreseta? Passeu!, passeu!

Tal com heu pogut verificar, els índex de bilis excretats a la vila esmentada estan per sobre de la mitjana. Sempre hi ha un motiu per rebre l’operari postal amb mala cara i ganyotes. Si toques els timbres, perquè els toques, si no, perquè no els toques; si els deixen cartes, perquè els en deixen, si no, perquè no els n’han deixades; en aquell poble de mala mort sempre hi ha gent disposada a fer-te la mà, encara que sigues un carter exemplar i diligent. Ja pots acudir amb el més gran dels somriures, amb la més nua i transparent naturalitat possible, que la gent sempre et rep amb l’arrufament del front i les celles en senyal de desconfiança. Molta mala bava, ja ho crec.

Un dia, ho comentava amb un company i veí de la meua comarca que hi ha treballat sovint, i coincidia amb mi que allà, en general, són “castellans d’eixos tancats i fotuts” (faig servir paraules seues) i aquest caràcter, tal tarannà, no sé ben bé d’on prové: bé perquè se senten culturalment diferents a la resta de pobles valencianoparlants que l’envolten i ho fan servir com un mecanisme de defensa contra tot foraster desconegut que gose pitjar aquelles contrades; bé perquè és una tradició fins ara desconeguda per a mi però molt arrelada en aquella vila; bé per la calitja que cau i que ofega, quan no transtorna, les ments i l’enteniment dels qui poblen aquell forat; bé per tot plegat. Però no tot són males cares, sempre hi ha qui t’ofereix un gotet d’aigua freda quan et veu caldejat, o et dirigeix un “buenos días” sincer i amistós.

Les iaies escolten el soroll de la Vespa que arriba al carrer o el dels timbres veïns que toques perquè t’òbriguen, i les veus rere les persianes de les portes de puntetes i d’amagatotis, sense fer ni mutis tot fent les tafaneres, matant el temps i la calor. Hi ha senyores, güeletes, que no fan més que nyeu-nyeu quan veuen que el carter és nou i, atemorides, encalcen les veïnes del carrer per fer-les sabedores del mal que se cern sobre aquella població indefensa. “Cartero nuevo, madre mía!”, he arribat a escoltar amb un to que avança la desgràcia que en dies successius patiran. També n’hi ha senyors que, com si foren gossos de presa, t’esperen a la porta de les cases o fent passejos vorera amunt vorera avall davant de casa tot esperant que cometes un error per a propinar-te la dosi diària de vituperis. Coses de poble, on abunden les casetes de planta baixa; coses de tots els pobles, supose.

Radiografia d’un ofici

mapots, tirar, alçar, classificar, embarriar, repartir, tornar, liquidar, massiva, girs, seccions, districtes, segells, matasegells, cartes, impresos, paquets, franqueig, bústia, estafeta, notificacions, certificats, telegrames, burofaxs, Vespa, carret, groc, paquet postal, IPC, SGIE, SERADE, recommandé, registred mail, par avion, airmail, postal exprés, carter rural, correu urgent, acusament de recepció, servei postal universal, liberalització, 2011, caps de personal, cap provincial, zona 6, productivitat, qualitat, seguretat, funcionaris, absentisme, laboral fix, fix discontinu, vacances, concurs de trasllats, dies d’assumptes propis, Borbó cap per avall, habilitació, sindicats, assemblees(?), ganduls, malfaeners, venuts… Lèxic propi de la casa.

Carter, Auxiliar de Classificació i Repart (ACR), portador de noves, deixeble d’Hermes… què és un carter?, quin respecte s’hi té, al carter, hui en dia? ―em demane sovint, sempre pesarós. Lluny queden els temps en què el carter era tota una institució als pobles i que, talment el metge, el mestre, el retor i el cacic, tenia més que una mera funció professional, era un personatge públic, reconegut i valorat com una mena de pilar bàsic de la societat amb una funció important; si el metge disposava d’un aparell per a auscultar, el mestre d’un guix, el retor d’una creu i el cacic d’una vara, el carter era portador d’un instrument èpic: una cornamusa amb què avisava de l’arribada i que, tot seguit, llegia les cartes, comunicacions i telegrames a aquells que s’ho demanaven. I no, no és que patisca malenconia pels temps de cacic (que no he viscut) quan el carter anava en bici, solament desitjaria que tornara almenys un 1% de la dignitat i valoració d'aleshores quant a l'ofici i figura del missatger.

A Correus, i per defecte, les coses estan fetes a la mala llet, fins i tot les taules dels carters on classifiquem el correu: l’altura de les taules està dissenyada de tal manera que el contorn del moblet et frega el piu quan estàs plantat i “tirant” (terme que es fa servir per descriure l’acció de classificar el correu per carrers a les prestatgeries que tens davant), i amb el frec i amb el frec de la taula allò comença a agafar duresa i pes, i quan te n’adones tens el membre erèctil tan trempat com si la prestatgeria de cartes del davant fóra una pantalla de cinema on emeten una pel·lícula de Maria Lapiedra (l’actriu porno independentista més cotitzada).

Després ens acusen que no menegem les mans per a tirar les cartes i que no ens concentrem! Un costum molt estés a Correus és experimentar amb el personal treballador. Una vegada, la companyia Piaggio (encarregada de proveir-nos de motocicletes i altres invents motors per al repart), a instàncies de l’empresa postal estatal, va dissenyar una mena de carromato de tres rodes tan perillós, ineficient i inestable que no va trigar gaire a cobrar-se les primeres víctimes, entre les quals, un servidor: em vaig despenyar per un barranc a mans d’aquell mosquit groc a la serra de Crevillent, vaig donar algunes voltes de campana que miraculosament sols em van provocar unes poques contusions i pelats, ara, l’artilugi va desaparéixer de la circulació postal i motora, esclafat i abonyat pertot arreu. La carta urgent que duia no va arribar al seu destí a causa dels caps pensants de l’empresa proveïdora i proveïda (més de la segona que no pas de la primera).

També, al carrer, et trobes amb prejudicis molt arrelats i malentesos: el carter és considerat ara una mena de sangonera funcionarial que cobra una bona paperassa per anar “passejant” pels carrers, a costa dels contribuents, un cas d’espècie parasitària que s’ha de caçar cinegèticament en benefici de la comunitat i reduir en nombre tant com siga possible. No més lluny de la realitat: gossos, vividors, n’hi ha arreu, siguen a ministeris o a multinacionals. La majoria ens ho treballem per poc més o menys de 1000 € mensuals. I encara hi ha qui diu que cobrem massa per a la feina que fem. També en conec alguns que feien tal afirmació i que no van suportar més de dos dies de feina a Correus.

Més passadetes: el "santificao"

La setmana passada duc un certificat a una casa, i allà tenen el costum ―gran costum!, per cert― de tenir les portes de les casetes obertes de bat a bat, i quan alce la persiana i dic: “buenos días”, en això que ix un jubilat al qual em dirigisc: “hola, le traigo un certificado”, i allà va i em respon, mig adormit: “santificao?”, i em ve al cap: “sí, sea tu nombre”, i vaig haver d’ofegar una risotada que m’hauria trencat el pit, perquè em venia al cap la confusió d’aquell senyor i no sabia on ficar-me; un cop lliure de contencions, vaig passar tot el matí rient tot sol damunt la Vespa, i la gent em veuria passar i pensaria que no estava bé del cap. I que conste que em ric ara i em vaig riure adés perquè em va fer molta gràcia, gràcia sense cap voluntat d'ofendre l'esvarada lingüística i conceptual del veí.

Fa anys, una iaia del poble em va augurar que si era carter duraria molts anys, ja que es deia dels carters que tenien una vida llarga perque camejaven molt a causa de la naturalesa del treball, però l’anciana ho veia ―pense― en relació als de la seua època, on les circumstàncies i la càrrega de treball era totalment diferent; ara, però, són temps en què ha arribat l’estrés, l’ansietat, les depressions i els objectius de producció, i allò, més que no pas fer longeva l’existència, et dilapida fulgurantment en poc de temps.

“Oye, hace más de un mes que no recibo cartas” ―em demanava al juliol una dona; doncs ho sent molt, senyora, però fa cinc dies que m’he incorporat a aquest lloc de treball, així és que busque respostes, per exemple, en el Diario de Patricia o en Cuarto Milenio.

Així mateix, quan et reben en alguna casa, oficina, etc. hi ha tres bromes o comentaris que esgoten, que amb el pas del anys es fan pesats i que preferiries no escoltar mai més perquè han esdevingut tòpics incòmodes: “si et signe la carta, no em ficaran a la presó, no?”; “hombre, el cartero siempre llama dos veses”; “carter, que em portes un xec!?”. I és que actuar, mostrar-se condescendent i seguir la broma quan no es tenen ganes es fa d’allò més insuportable. Mai no podria ser agent comercial, jo.

La llengua del carter, la llengua dels clients

“El carter”, “el carter de Correus”, “el carter!”; quan pronuncies aquest sintagma nominal en valencià, la gent ―la d’aquesta vila vinalopotina castellanoparlant i també la d’altres― reacciona com si haguera tocat el timbre un colombià traficant de cocaïna, un publicista que no han contractat (entenen “el cartel”) o una colla de xiquets que acaben d’eixir d’escola i fan maldats camí de casa. Quan la o de “cartero” cau, tu!, sembla que patisquen una mena d’abducció cognitiva transitòria, i quan pronuncien i repeteixen sense parar “quién ê!?” m’agradaria contestar-los: “aviam, senyora, de totes les lletres del substantiu, quina és la que no entén, la c, la a, la r, la t, la e, la r o el signe d’admiració “!”?

Fantasiejar entre cartes

Diguen el que diguen, els carters, com la resta de treballadors del ram professional que jo definisc com a “Visitadors” (lampistes, pintors, llegidors de comptadors de llum i aigua, paletes a domicili, cobradors d’assegurances…) tenen, han tingut, fantasies d’una relliscada sexual amb la inquilina visitada. Hi ha senyores, de 40 o 45 anys, i de molt bon veure, que t’ixen amb bateta de llitet i s’ajupen amb la finalitat de signar-te la carta i, llas!, et mostren fins la primera cullerada de farinetes que van prendre quatre dècades enrere. Senyora!, faça el favor de tapar-se la sina que darrerament tinc més fam que el gos de l'esmolador (que per menjar alguna cosa de calent menjava les espurnes) i no sóc un xiquet de 20 anyets, tal com vosté es pensa; però ho repenses i et vénen ganes de demanar-li que repetisca la signatura perquè no l’ha feta com déu mana i així poder realegrar-te la jornada.

En resum, quan ets carter, treballes, convius, tractes i batalles sobretot amb 4 elements bàsics: cartes, bústies, timbres i cares (els companys i els caps els deixaré de banda).

Cartes

De les missives, poca cosa puc dir que no sapigueu. Tots els cognoms del món, mitjançant les cartes; les cartes et fan relacionar-te amb la gent, et socialitzen, et donen a conéixer, coneixes la gent, els gustos, les ideologies, les vicissituds econòmiques, les grandàries i petiteses familiars, els naixements, les defuncions, guanys, embargaments, batejos, bodes i comunions, uns vénen, altres se’n van, però tu romans cartes amunt cartes avall…

Cares

De carter, ensopegues amb moltes cares, acabes llegint entre arrugues, mirades, expressions i posats facials. De carter, un munt de cares et reben: cares rudes, cares polides, cares afables, cares indecoroses, cares incòmodes, cares felices, cares tristes, cares pansides, cares cremades; cares absents, cares pesades, cares que no miren, cares que t’escruten, cares que s’amaguen; cares irrepetibles, cares deprimides, cares entranyables, cares difícils, cares conegudes, cares estranyes; cares sospitoses, cares sobtades, cares confiades; cares rebels, cares misterioses, cares fugaces, cares destacables; cares planes, cares redones, cares allargassades, cares negres, grogues i blanques; cares peludes, cares nacades, cares sense pap, cares foradades; cares immadures, cares mesurables, cares nobles, cares menyspreables; cares tenses, cares relaxades, cares fumades, cares de mançanetes agres; cares llargues, cares cul, cares esgotades, cares perfectes, cares millorables, cares que temen multes, cares que esperen cartes; cares que estimen, cares que odien, cares inflamables; cares esfereïdores, cares velles com el temps, cares que volen cartes per la cara, cares malcarades; cares que riuen, cares que ploren, cares que lladren, cares que baden; cares que amb prou feines són cares, cares que ja voldrien ser cares; cares cares.

Timbres

Timbres que no funcionen, timbres absents, timbres que no són timbres, timbres redons, timbres quadrats, timbres desgastats, timbres cremats, timbres caiguts, penjats i nus que deixen veure tots els budells elèctrics i més encara; timbres que fan ring, altres que fan rang, altres fan ding-dong, els modernets electrònics que fan bonic i goig amb melodies de diferents tonalitats, i un gran nombre que estan mig espatllats i fan una tossiguera com acabats de despertar-se i hagueren pres una copeta de conyac; aqueixos modernots que si els toques tots alhora es bloquegen i els veïns no poden obrir; timbres que tenen un ull ciclopi que et mira misteriosament i en silenci…

“Siempre me tocas a mi, ya no te abro más!” Com no vol que li toque a vosté, si és l’única que hi és sempre, a l’edifici!? Fotuda!, que és més fotuda que el pa d'avena!

Bústies

Hi ha bústies absents, bústies que t’escupen les cartes (que sí, que sí, això és de veres!), bústies que no són bústies en el sentit estricte de la paraula; bústies que no tenen escrits ni nom ni escala ni pis; bústies que tenen tants noms i tan detalladament que semblen epitafis postals; bústies que tenen escrits missatgets exclamatius del tipus: “cartero, no me deje cartas que no vengan a mi nombre” (però el fet és que no hi ha noms escrits, a la caràtula de la bústia!); i les bones, oh!: bústies enormes, espacioses, colossals, amb obertura superior on caben revistes, paquets, fins i tot cuixots patanegra si cal, representen una experiència orgàsmica: obris la portota, enfiles la correspondència i fa: ploc!, cau per gravetat i sense fregar cap cantó ni paret lateral, entren i arriben immaculades al fons, són bústies eternament virginals, qui goig de bústies!; i bústies acadèmiques que contenen missatges manuscrits sobre parer de foli retallat i groguenc com el que reproduïsc amb fe i crèdit tot seguit: “Sr. Cartero/a, sírvase de utilizar el buzón (debídamente señalizado) ubicado a la derecha, en la puerta de cochera, para depositar correctamente la correspondecia y evitar así su extravío. Atentamente, A.G. [inclou signatura]”, i no era una porta de disseny d’un bufet d’advocats, sinó una casa particular deshabitada i en ruïnes clamoroses on vaig veure creuar una rata (seria Firmin, la rateta de Savage, qui va escriure el text, o un membre de la RAE del barri?). Hi ha, també, panells de bústies concentrades, colònies de bústies com eixams que atabuixen fins els carters més reeixits. Bústies, bústies, bústies, com a boques golafres i famolenques de celulosa.

Bub-bub!

Els cans tenen una obsessió especial pel soroll i pel color (no sabria dir ara si els gossos veuen ―o flipen!― en colors) groc de la Vespa i del carret de Correus. Hi ha cases on t’apropes a lliurar un certificat i t’ix un gos que no alça un pam de terra però que, posseït pel dimoni caní més malvat, t’ensordeix l’oïda amb lladrucs i que se’t menja ―literalment― la cordonera de les sabatilles, mentre l’ama no deixa de dir: “tranquilo, hombre, que no hace nada!”, i un pensa: dona, de moment ja m’ha destrossat part de la sabatilla dreta, sort que no fa res; gràcies per informar-me, és vosté molt atenta i amable. “Tobby, deja de ladrar, ven aquí perla y no molestes al cartero”. I de nou li diries: “estimada senyora, que no veu que la mascota no té un sistema nerviós suficientment desenvolupat per a entendre-la?; vol deixar de tractar l’animalet com si fóra un xiquet, un humà de tres anyets i apartar-lo dels meus peus!?”

O aquelles altres cases on els cànids són, al contrari que abans, tan grans com un cavall (la ponderació no és desmesurada: són una barreja entre mastí, san bernardo i dogo alemany) i et fan llançar la moto i eixir cames ajudeu-me (tal com em va passar l’estiu passat) perquè els amos es deixen deliberadament la porta del camp oberta. Els gossos i els carters mereixerien un monogràfic mensual. En recorde amb molta estima un, de raça bòxer, al camp d’Elx, que engendarmat rere la tanca del seu camp, es menjava les cartes que li donava (recorde que degustava amb una gana especial la correspondència de Bancaca) ja que els amos no tenien ―ni volien posar-hi!― bústia. Al final vaig arribar a parlar-li al gos, no a l’amo, i li deia: “de què la vols hui, company: Bancaca, Suma, Iberdrola o CAM?”, li les posava entre les reixes en posició de tria de baralleta, i el meu amic animal sempre es decantava per les de l’entitat bancària exvalenciana esmentada.

Arribats per fi a aquest punt, i per matasegellar l’article, sols puc dir que “Si no vols problemes ni enreos, no et fiques en Correos”.