divendres, 18 de gener de 2013

Guardiola gegen Guardiola*

Recordes que, no fa gaire temps, vas concebre una màquina quasi perfecta, un aparell de crear art, de fer nàixer il·lusions, de despertar passions, de generar un fort sentiment de pertinença. L'artefacte era el que menys importava. La bellesa era tan sols mitjà i efecte alhora. Darrere, s'hi perseguia tota una filosofia i praxi: ser feliços fent allò amb què hom creu. Per aconseguir-ho, t'aixecaves ben d'hora, recordes, abans que despuntara el dia, i hi abocaves totes les energies fins que queia la nit; amb la fosca, feies repàs i autocrítica del que havia donat de si l'artilugi, amb la mateixa dedicació i sota la calidesa de les nits mediterrànies. Mai acabaves d'estar-hi conforme del tot. Allà on tothom hi veia perfecció, un subjecte sublim, tu hi percebies nous reptes. De vegades, encara ara, fins i tot et penedeixes d'haver estat tan exigent amb els que t'envoltaven.

Fil per randa, en coneixies la filosofia, les fabuloses proporcions, l'exquisida matèria primera amb què vas abastir el teu taller; vas comprovar-ne els avantatges i n'escatares els defectes amb el treball de camp durant un bon grapat d'anys. Entre el teu producte i la perfecció, doncs, hi cabien escassament uns quants decimals. La màquina havia esdevingut un artefacte estètic amb què commoure els cors de tothom. Un dia, però, exhaust, decidires plegar, amb un sentiment agredolç, barreja de felicitat per la feina ben feta i tristesa per tot el que deixaves enrere; però sobretot perquè t'aclaparava un dubte: que el foc que duies dintre no tornara mai més a encendre's.

Ha passat el temps, i ara, una gent del nord, també amb una gran filosofia al darrere, et fa una proposta: volen que faces somiar la seua gent. I a tu, que t'agraden els somnis i els reptes, que dus la passió enganxada a l'ADN, de sobte notes una lleu opressió al pit: s'encén una espurneta. Romies, te'n saps dipositari, del mètode, de les fórmules que has dissenyat i treballat durant anys i panys: la voluntat, l'esforç, creure en un mateix i no badar, fer pinya, no badar mai, i feina, feina i feina. Dubtes. Finalment, però, acceptes. I quan prens consciència de la teua decisió, un primer pensament, banyat amb regust de neguit, atia la flama: "com m'ho faré, per superar el que vaig crear?"


(*Guardiola contra Guardiola)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada