divendres, 21 de juny de 2013

Random thoughts

Un gos fa hores que borda, encara és de dia. A boqueta nit, continua amb aquell bup-bup, bup-bup incessant i agut (ara dediquem un aplaudiment a aquell que va normalitzar aquesta onomatopeia tan motivada i ajustada). Agut perquè és un gos xicotet, que bota gràcies a la mala llet dels lladrucs, que actuen com a molls en les potes; incessant perquè ha vist el sol i la lluna. Se sent, però, una porta que s'obri i, de sobte, plam!, un crit-plor sec del cànid. La clatellada arranca els aplaudiments del veïnat, que agraeix el gest de l'amo després de suportar hores el soroll del maleït ca.

L'amo, un gitano que recull ferralla i viu enfront de casa, no deu fer gaire cas de la pedagogia de l'alliberament caní del programa El encantador de perros, la qual cosa demostra el nul efecte del reality. Però tant fa, amb els aplaudiments té el seu moment de glòria. L'endemà el gos-pam-de-terra tornarà a afinar incansable, alié al condicionament operant de la bescollada. Pobre Skinner, tots tenim un taló d'Aquil·les.

De gos és la cara que fa una inquilina d'un bloc de vivendes socials on duc cartes. ¿Tienes algo para mi?, em demana. Quan lliges la seua cara hi veus històries d'heroïna injectada que provoca viatges fantàstics a clavegueres de plaer indescriptible; hi ha dies que suggereix rostre de bagassa low cost. Un veí em va assegurar que viu d'okupa. M'ho digué baixet. Sempre espera cartes d'un amor que té a la presó de Fontcalent. No, hui no tens res, li dic. És estrany, cada dia l'amor convicte li escriu una o dues missives, perfectament decorades en la part frontal amb motius de Disney o de tatuatges talegueros (roses, cors alats rojos amb un pany) i acompanyats per lemes romàntics cremats, coneguts:

Tu tienes la llave de mi corazón, sabes que te quiero y eres única... Sembla que la manca de llibertat imprimeix en l'ésser humà una certa inclinació pel llenguatge literari i el conreu de l'estètica. Imagine qui deu ser la crítica literària: Manoli, que viu al baix 1, du rulos al cap i fuma negre. L'amant fa servir un boli Bic de color blau i un de roig. Li tira hores a la decoració. L'absència de llibertat contrasta amb la presència de temps mort. La setmana que ve ontinuaré dipositant la correspondència a la Julieta de la papelina i la fel·lació de redona a 15€, així mentre dure el captiveri de Romeu empresonat (o el meu contracte laboral).

Anit em vaig adormir mentre revisitava una pel·lícula de Ken Loach. Hui, en adonar-me'n, han saltat totes les alarmes: no ha sigut pel ritme reumàtic, per la cadència narrativa analgèsica del director anglés; tampoc per l'skyfall amb coloracions de macramé de tardor. No, és que em faig vell, tu. M'hi he vist reflectit en mon pare, que és tocar sofà i Morfeu li posa el palmell en els ulls en 3 minuts i escaig. Que el déu dels paradissos onírics ens agafe confessats.

Facebook i Twitter són a vessar de filòsofs i ideòlegs. A mi no m'inclogueu en cap d'aquests grups disciplinars, eh? Que el món potser el que menys necessita són proxenetes de les idees que usen un clic com si fóra el gatell d'una AK-47. Caldria ser una mica més pragmàtic. Visitar més Youporn, succedanis, i seleccionar el  propi esperma, crionitzar-lo per donar fills sans i forts a la pàtria en un futur de batalla real. Al cap i a la fi, la revolució dels filòsofs del ratolí serà aixafada per una afecció massiva de síndrome del túnel carpià. I mira que n'és, de patètica, una tal fi! Si més no, els nostres fills de laboratori tindrien un final més èpic.

Època displicent, com es pot comprovar. Tot gira, com sempre. Hi ha persones a qui ens agrada l'excepcionalitat dels esdeveniments. Deu haver amagat algun rampell de gen caçador amb llança i primera línia -o de furtiu- en algun racó del nostre ADN, dels nostres pensaments corrents.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada