Samarretes contra el càncer

En la sala d'espera de la unitat d'oncologia es veuen les cares de sempre. Tots acudixen a la cita com de costum, i supose que tots esperen que arribe el dia de no tornar-hi. Malalts i familiars, familiars i malalts.

Del lloc, de vegades penses que és un escorxador que ven l'esperança per fascicles pagats amb monedes de químio i ràdio. D'altres, que és el veritable paradís que els tornarà realment la vida.

De vegades, al lloc desitges que algun desconegut de fora arribe i, dissimulant, es tire un pet ben sorollós per tal que arranque un gran somriure a aquells rostres preocupats, cansats o avorrits.

Gorres, mocadors, cadires de rodes, embenats als braços, vies i colors de cara que semblen impossibles. I samarretes estampades amb lemes i dibuixos que criden l'atenció:

"Old bugs never die"
"No future"
"Hoy toca disfrutar. El Pozo"

Fins a la pròxima sessió.

L'hora de dinar

Assegut a la cadira de boga, observa com passen els cotxes. Una vespa vola davant  el gessamí que adorna l'entrada. L'home té per costum contar els cotxes que passen, no així les motos. Amb la puntera de les espardenyes, fa força per balancejar la cadira cap arrere fins que el barrot del respatller colpeja la façana vella de la casa. Tot això mentre rossega una branqueta de romaní i s'espolsa les mosques de la cara amb un paipai de propaganda.

Viu davant un semàfor d'una carretera amb encreuament que passa per davant la casa, i on tenia un bon bancal de figueres que li van expropiar, ara fa vint anys, amb les obres d'ampliació i millora de la carretera. Sent traginar la dona a les estances interiors de la casa, els sorollets de la qual s'escolen com una serp per baix de la persiana de fusta fins al carrer. La parella té 80 anys ben complits i encara viuen sols.

Ha passat Brauli, el fuster, i l'ha saludat. També Jaume, el cambrer del Bar Pistola, així com Joan, el mecànic i la Fulgen, que treballa al magatzem de la cooperativa agrícola. Cada dia, a la mateixa hora, tots quatre el saluden i ell els torna el complit.

Hui, una dona que conduïx un cotxe de gama alta i que porta el xiquet al seient de darrere sense nugar, s'ha aturat davant el semàfor en vermell. La dona, mentre creuen els vehicles, abaixa el parasol del cotxe amb espillet i aprofita per repassar-se els llavis.

L'home continua mastegant el branquilló d'herbeta i ventant-se amb el paipai. La dona del cotxe el mira i li dedica un somriure impostat, sense deixar de donar color als llavis. També aprofita per escridassar el xiquet i demanar-li, nerviosa, que sega bé al seient i deixe de llançar les joguines al seient de davant.

De sobte, en un acte reflex, la conductora posa la primera i accelera el vehicle. Un camió d'un viver de palmeres que eixia s'emporta el cotxe per davant. El xiquet ix disparat per la finestra oberta del copilot i cau 10 metres asfalt enllà, com un sac de cement. Pof! La senyora, amb un braç i un ull penjant, baixa com una zombi del cotxe, mira el fill estés al terra, i tot seguit estira el braç que té sencer cap a l'home, com demanant-li ajuda mentre el mira. L'home continua assegut a la cadira ventant-se les mosques i xuclant el romaní. Han passat 4 segons des que la dona allargara el braç i, de sobte, també cau al terra fulminada.

-Santíssima faç divina, què ha sigut eixe tro, Pere? -Exclama la dona des de la cuina.

-No res, Carme. Un colp que s'han donat uns cotxes.

-Ah, mira, un més. Vinga, entra que ja tens el dinar parat a taula.

L'home escup el romaní, s'alça la gorra per eixugar-se la suor del front, agafa la cadira i obri la persiana. En un segon, com la mort, desapareix passadís endins.

Emilio Calatayud, el jutge (a un post de) 'cuñao'

Ara que ja us havíeu fet una fartera de rebre i enviar orgullosament vídeos edificants sobre el jutge de menors de moda, Emilio Calatayud, i sobre la seua singular visió de l'educació dels menors i mesures exemplaritzants, va i espeta en el seu blog personal:

  (captures de pantalla del post complet del jutge,

on es poden llegir algunes perles -us faig les captures de pantalla

per tal que no li regaleu més entrades al blog i el feu encara més viral)

Diu el senyor jutge que l'Estat espanyol hauria de seguir els passos de Suècia, i en remarca el seu esperit progressista i avançat per tal de preparar el terreny i que a ell no el titllen de fatxa i conservador per la proposta: recuperar el servei militar obligatori per infondre autoritat i disciplina entre el jovent. Quins collons, el magistrat. El que no sap el cèlebre jutge (o ho sap però no ho diu) és que els suecs no han recuperat el servei militar perquè vulguen recuperar l'esperit de la mili canyí de dos anys al Sidi Ifni, sinó perquè estan acollonits pel creixent to bel·licista i rearmament de Rússia.

Digueu-me 'hater', però el jutge més famós del moment està a un sol pas (post) d'esdevenir el jutge 'cuñao'. Ai!, els nostàlgics del servei militar, ja estaran esperant delerosos que el fitxe algun partit polític espanyol per poder votar el jutge de moda (ja ens l'han proposat com a Ministre d'Educació en aquell fantàstic grup de whatsapp de torn, eh que sí?). En una societat marcada per la corrupció, pel desencís polític i ideològic i mancada de referents ètics, la dialèctica de tapes d'un jutge andalús senta com un bàlsam populista i esperançador en els cervells dels pares i mares preocupadíssims per una generació sense gaire futur. Tant fa que aquest jutge faça una proposta castrense per fomentar la civilitat entre el jovent, tot enviant-los als quarters de l'exèrcit espanyol. Espanya té predilecció per les figures d'autoritat amb denominació d'origen 'Campechano' (ara ja en té el jutge que esperava); a l'exèrcit li ha eixit de retruc un comercial debades, i els mitjans de comunicació de massa carpetovetònics es freguen les mans amb aquest filonet per aconseguir 'share'.

Emilio Calatayud, que està ja agranadet, de volta de tot, té una humil i ben dissimulada voluntat de protagonisme i no rebutjarà cap micròfon o càmera que li posen al davant. Algun club de fans també s'ha proposat vendre'ns (via xarxes socials) la seua peculiar forma de concebre la pedagogia en forma de fascicles biogràfics, introduïts amb cites cèlebres seues en cursiva. No ens podrem deslliurar d'aquest nou heroi amb toga de cuir. "Ética para Amador", "Emilio Calatayud para familias desesperadas".

Catalunya!? A València, ni parlar-ne (i encara)

SUPORT DE PODEMOS A CARME FORCADELL

http://www.elnacional.cat/ca/politica/tuit-iglesias-errejon-forcadell_126636_102.html

Que hi haja més mostres de respecte i de suport (en temps i forma) de l'esquerra de Madrid cap al referèndum i procés d'independència català que el que mostra el sector nacionalista valencià 'institucionalitzat' diu fins a quin punt, al País Valencià, no s'han superat les fòbies a la catalanofòbia i el discurs de la por sembrats a la transició per Espanya i les seues clavegueres. Que l'esquerra espanyola estiga més emancipada en discurs i objectius que aquest nacionalisme valencià possibilista ens hauria de preocupar, certament.

Fa la sensació que no hi ha estratègia, ni discurs que cerque hegemonies i complicitats, és un qui-dia-passa-any-empeny permanent. Assedegats (engolits) pel càrrec i l'encàrrec, el discurs de l''a-poc-a-poc', del 'recordeu-quan-el-5%!', és l'antiadob del terreny sobiranista i del dret a decidir dels valencians. Com més micros té al davant aquest nacionalisme, més se censura.

Sembrar innocentment el nacionalisme valencià amb engrunes d'un poder transitori i amb una data de caducitat imposada per aquesta manca d'emancipació, d'horitzó concret, no és sembrar, és cremar diners i gent, perdre un temps transcendental. Mentrestant, el federalisme espanyol amb segell valencià ha entés el moment i empelta el seu discurs amb 'lo social': aprofita l'altaveu de la Generalitat i arrela empés pel lideratge i per les lògiques i marc compartit amb la dreta i el seu discurs hegemònic (ara sí!). Espanya sempre trobarà col·laboradors a l'esquerra que silencien el nacionalisme valencià que tots volem, el que busca una república lliure per als valencians.

Al contrari del que hom pensa, el fet d'invisibilitzar Catalunya a València, de 'censurar-nos-la' voluntàriament, fa que Espanya hi cristal·litze. Aquest és el resultat més plausible del tercerviïsme valencià. S'ha arribat al paroxisme que aquest nacionalisme de despatxos confon la reivindicació del Corredor Mediterrani o la d'un millor finançament amb l'estratègia i els objectius. Aquestes reivindicacions formen part de CIERVAL, d'Ampariues de l'Alcúdia i dels editorials del The New York Times, i no precisament per la influència que haja exercit aquest valencianisme, sinó per la llosa del sentit comú. Quan s'acaba la retòrica d'aquesta reivindicació, què li queda, a la 'locomotora taronja' sense via ni estratègia clara?

Fins quan, a la València del segle XXI, aquest nacionalisme poruc continuarà fent de teletubbie del federalisme banal (Mònica Oltra & Co)? ¿Fins quan, aquest karaoke solidari de donar més veu a qualsevol Rosa Park de l'últim racó del món que a les Rosers o Carmes germanes Sénia enllà?

Sacre

"El avión siniestrado pertenecía a la compañía Asia Airlines...". Quina hòstia, Sacre, li diu l'amo al gat mentre observa les imatges que ha captat una càmera de l'aeroport de Singapur d'un avió sinistrat que intentava enlairar-se amb dificultats. Quina hòstia. Ep, m'has sentit, gat sonat? El gat tanca i obri els ulls mentre es neteja la panxa amb la llengua, sense fer gaire cas ni a les paraules de l'amo ni a les flames de l'avió que es veuen a la pantalla. En fi, dos-cents més que ja no cotitzaran a la seguretat social.

L'amo agafa unes tisores de marca Palmera i comença a tallar-se les ungles dels peus. Quixxt. Sacre, amb el primer tros d'ungla del dit gros que cau al terra, es posa alerta. Observa aquell bocinet groguent sobre la rajola i mou la cua colpejant el coixí del sofà. Quixxxt. Segona ungla, Sacre bota del sofà i comença a jugar una partida de ping-pong amb el tros d'ungla. Quixxxt, quixxxt, quixxxt... El gat no dóna a l'abast amb la pluja d'ungles tallades que, com focs artificials, van caient aquí i allà, fins que l'amo acaba de tallar-se les del dit esquerre i s'atura l'espectacle.

El gat, després d'una estona, torna al sofà. Sacre, què, t'ha agradat la mascletà, eh, cabró!? Quin gat més sonat, diu l'amo. Agafa el paquet de tabac, el paper de Smoking i comença a embolicar-se un cigarret. L'encén i hi fa una pipada. A la segona, comença a fer cercles amb el fum i a dirigir-los al felí. Sacre, que estava netejant-se les urpes amb la llengua, primer se sobresalta però després d'un breu desconcert comença a trencar amb la pota els núvols circulars de fum des del braç del sofà. L'amo fa un soroll estrany amb la mandíbula amb cada cercle que genera a la cavitat bucal. Clop, clop, clop. Hahaha, puto gat, quin gat més sonat. La riallada i les paraules ressonen per tot el menjador.

El mòbil de l'amo comença a vibrar damunt del vidre de la tauleta i se sent el fragment d'una melodia de La Polla Records. ¡No somos nada! ¡No somos nada! Sacre l'ensuma encuriosit i hi fa xicotets colpets amb la pota fins que el fa caure al terra. Aparta, gat de merda! Sí? Qui és? Hombre, ya era hora! Te abro. Gat, mixet, mixet, vine aquí. L'amo enganya amb un to afable el gat, l'engrapa del bescoll i el tanca en una habitació de mals endreços a la qual s'accedeix per una porta amb vidre semiopac i bisellat. Passa guapa, passa, diu mentre obri la porta del pis.

L'amo, assegut al sofà i gemegant mentre la prostituta li fa una fel·lació de genolls, obri de sobte els ulls i, per damunt del cap de la bagassa ataülla la figura del gat rere la porta. L'amo enfoca la mirada i observa com fa colpets amb la pota al vidre. Somriu i sense dir res pensa quin gat més sonat.

Fot-li, Pep

Paquito, fill de Pep el mariner i d’Enriqueta la peixatera, té 18 anys i ha decidit que vol ser escriptor. Tímid i operat de fimosi quan era xicotet, ara intenta cridar l’atenció entre el sector femení d’una manera menys directa i visceral. Així que inicia un viatge de transformació personal la primera parada del qual és mama, vull deixar la universitat. Pep! Pep! Mira què diu ton fill.

Que siga fill de la generació meme no impedix que Paquito, decidit com el convers, es deixe bigotis a la manera dels 70. Es compra un bastó, una boina i un exemplar esgrogueït de Juan Salvador Gaviota. Regala el mòbil, escriu un manifest contra la tecnologia, la societat líquida, els selfies i els gifts, però no es vol vendre l’ordinador portàtil de moment, fins que ingresse el primer jornal gràcies al seu primer èxit editorial. Com que l'ordinador es vell, per ventilar-lo i evitar que es calfe en contacte amb l'hule de la tauleta i s'hi apague, posa baix del portàtil un exemplar de "Cumbres borrascosas" i un de "Si esto es un hombre", que no ha llegit mai i que entrava en el moble del menjador com a dot dels pares. Un dia envia una carta manuscrita al director d’un diari comarcal. Hi dedica una crítica barroera, gairebé ofensiva i farcida de faltes, contra els hipsters, la moda de les barbes poblades i els moviments pseudopostmoderns. No li la publiquen.

Dues setmanes després, adquirix una estilogràfica via Amazon i s'acomiada del món. Adopta la condició d'incomprés, reclòs a casa, no n'ix de l'habitació i es planteja fins i tot començar a fumar amb pipa. Escolta discursos de Sartre en un tocadiscos, èxits de Frank Sinatra i assaja posats bohemis davant l’espill. La mare, preocupada, l’espia rere la porta i sent com modula la veu: mire no, he dit que no, m'ho pensaré, mai de la vida, nooo hòstia!, per si arriba el moment de rebutjar una invitació per impartir una conferència sobre la creació literària en un saló de graus d’una facultat universitària. Si cal, crearà la seua pròpia editorial. Anticipa possibles respostes a preguntes incisives de crítics literaris amargats i estudiants de filologia que estudien filologia perquè no els arribava la nota per a fisioteràpia ni magisteri. Ha acabat el seu primer relat curt en castellà. Té 57 pàgines. Ell mateix en fa les fotocòpies de l'original i hi grapa una tapa feta de cartolina blava retallada a mà. Intenta vendre'n algun exemplar en una trobada anual de productes ecològics. Hi planta una paradeta amb la taula desplegable de platja de la mare. Demana la voluntat per cada exemplar. Aconseguix vendre'n un.

Passen dos mesos, i la mare, histèrica, li diu mig plorosa al marit Pep, este xiquet ens portarà un disgust, no menja, no vol eixir de l’habitació, a més, parla sol! Però no li pegues, Pep, no li pegues al cap, que el mataràs. El pare, que és una mica animal, endormiscat al sofà després d’una llarga i dura jornada a la mar, li diu no et preocupes, Enriqueta, reina, demà parlaré tranquil·lament amb ell i ja voràs, tot solucionat. L’endemà, quan Enriqueta se’n va al mercat a preparar la parada, el mariner derroca d'una punyada la porta de l’habitació de Paquito. D’una bescollada que ressona a tota la casa, i abans que l’adolescent puga ni tan sols vestir-se o obrir els ulls, li diu tu gandul, afeminat, s’ha acabat el guateque. A treballar! I se l'emporta a hòsties i rebolcons fins al port.

Han passat quinze anys d'ençà la bescollada que acabà amb aquella dèria, i Paquito continua anant a la mar amb son pare. Casat amb una cosina llunyana que va conéixer a la llotja, i amb dos fills, Paquito i Íker, s’adorm cada dia amb el soroll de fons d’un programa de televisió que envia famosos nuets a concursar a una illa deserta.

Missatge tranquil·litzador als valencians (i a les valencianes)

Ja sé que la indignació s'ha apoderat de vosaltres pel fet que el País Valencià només (i sempre) ix als grans mitjans per casos de corrupció del PP, fins al punt que no vos en deixen descansar ni a Falles, ni a Fogueres ni durant la Magdalena.

Ja sé que esteu farts d'anar a l'estranger i que vos diguen coses com "¡Joder, qué corruptos sois los valencianos!" o "Valencia huele a podrido, ¿eh?", "¿Qué, cómo va el 'caloré'?", i se vos quede cara de bitllet de 500€.

Ja sé que vos sentiu incòmodes, desconcertats, que no sabeu on pondre l'ou i que vos pica l'esquena sense motiu aparent des que el PSOE i Compromís formen un govern catalanista a la Generalitat Valenciana; que vos sentiu com aquell elefant de circ que ha passat vint anys nugat d'una pota a una soca i una associació animalista tot just l'acaba d'alliberar i no sap què fer perquè les autoritats sanitàries no havien previst d'incloure'l en un programa de reinserció zoolaboral i etcètera.

Malgrat tots els ja sé, vull enviar-vos, compatriotes, un missatge tranquil·litzador, perquè ja sé que d'ací uns mesos tot tornarà a la normalitat i el PP valencià serà de nou la força més votada en unes noves eleccions (com ja va passar el 20D).

Quines coses

Feia tants anys que no tenia vacances d'estiu que ja havia oblidat què era que ta mare t'envie a fer la plaça. M'ha escrit, amb lletra enllaçada d'escola de nit, la llista de la compra en un full que ha arrancat d'una llibreteta marca Tauro. No us quedeu mai sense faena a l'estiu, que us enviaran al caixer automàtic, a recollir la neboda a l'escola d'estiu, a passar la ITV de tot el parc automobilístic familiar i, el que és pitjor encara, anar a comprar a cal Paco.

Al passeig de Fontenay, pel matí, faça sol, trone o neve, hi ha sempre el consell de savis jubilats i aturats de llarga durada passejant amunt i avall, que han vist passar governs i entrenadors de tota mena però, gràcies als seus consells públics filprimats, han evitat sempre una hecatombe mundial. Els jubilats-aturats del Fontenay, deixeu-me que ho diga si no rebente, són el think tank dels cunyats, el lobby influent de la soqueta de regalíssia.

Arribes al mercat i demanar la 'ves' és el més compromés. "Qui és l'última o l'últim?" (quan era xicotet feia servir un llenguatge sexista i patriarcal -"qui és l'última?", però ara he madurat i faig servir fórmules i doblets amb vocació paritària i llargs parèntesis per explicar-los, contravenint els preceptes de la lingüista Carme Junyent). Totes i tots es giren, no només l'última o l'últim. I totes i tots els presents saben que sóc el fill de la Nieves, però algú té la necessitat cartesiana de preguntar-ho: "nene, tu eres fill de la Nieves?". Santa paciència.

Hi ha una dona que xarra i xarra i xarra. Li ho ha contat tot al venedor: el dinar que farà en arribar a casa, la calor que no es pot suportar, la faixa que li apreta i riu, l'embolic de la Merkel i el Xispas (sic), el nebot que el té treballant a Polònia perquè aquí, clar, no hi ha faena... I xarra i xarra i xarra més que un 'sacamuelas'. Du una polsereta d'aquelles de fusta amb imatges pintades de sants i maredéus, i els sants i les maredéus pugen i baixen per la monyica al compàs de la xarrameca i la dramatització. Xarra tant, amb tanta ànsia, que se li ha fet blanquet en la comissura dels llavis, i tinc la tentació de dir-li fes-te així, fes-te així un poquet, que se t'ha fet una miqueta de bromera, però clar, això suposaria contravenir per segona volta en poc temps un altre precepte important. Mentrestant, com a entreteniment, lliges i veus totes les marques de formatge, els pots de conserva, els abadejos assecats penjats que pareixen raquetes de pàdel desgastades, les mosques, els espetecs...

I quan em toca a mi, no trobe el paperet amb la llista de la compra. I faig memòria, però al segon producte ja no recorde els queviures ni les quantitats, només que ma mare deia a la porta de casa que te'l talle ben finet! I el botiguer que té el tic nerviós de posar-se i traure's el llapis de l'orella. I quan arribes a casa, pam, l'efecte pigmalió es consuma: has comprat el que has pogut i ta mare t'espeta allò que feia anys que no escoltaves: no te puc manar a fer recaos. Quines coses.

Artur Mas, fins a la figa

La setmana passada vaig acudir per primera volta a la consulta del ginecòleg. Anar per primera volta a cal ginecòleg no és fàcil per a una xicona jove. Una cosa és que el teu nóvio et toque la figa amb gràcia i harmonia, però una altra és que te la toque un desconegut. És guapo, Mireia, em va dir ma mare. Així és que hi anava amb una barreja de vergonya i morbo entre les cames. A més, és el que em va tractar a mi quan estava prenyada de tu, va reblar. I jo vaig pensar, mama, el que em faltava, és com de la família: em coneix des que era un cigronet fecundat. Toca't la figa.

Anava amb una mica de por i respecte perquè, com que sempre he sigut una saltamarges i m'he ventilat tot el que se m'abellia, patia perquè aquell senyor no em trobara amb un camp de batalla per allà dins. I clar, ma mare amb l'orella parada tota l'estona tampoc ajudava gaire. Però, malgrat la incertesa primerenca, va anar molt bé. I el ginecòleg, el senyor Mateu, tot i ser una mica major, era guapo, tal com havia apuntat ma mare. Els cabells canosos, tenyits de blanc per l'experiència, li donaven un toc força interessant. A més a més, parlava valencià. Ma mare tenia raó, no havia sigut una estratègia tranquil·litzadora de la meua progenitora.

Quan va començar a oscultar-me la figa amb els dits, em va tocar un puntet i em va preguntar si em feia mal. Jo li vaig dir que no. Però era una veritat a mitges perquè em feia gustet. Però clar, això no li ho podia diren aquell context professional. Ma mare s'hauria escandalitzat, conservadora com és. Ací està bé, açò també està bé... La meua figa pareixia un plató de televisió net i ben endreçat: amb una minicàmera enfocant l'interior mentre el metge feia les seues observacions i concloïa que tot estava en ordre. Uf! 

Ara bé, si he de ser sincera, no tot van ser flors i violes a cal ginecòleg. Per dos motius. El primer, perquè em va cobrar 110€, i no em va donar temps ni oportunitat de preguntar-li si amb el carnet jove em podia fer una rebaixa (quin sentit té que per a anar al cinema t'hi facen un descompte i a la clínica del ginecòleg no?). I el segon motiu, i més greu, perquè els homes guapos, a voltes, haurien de serrar la boca abans de cagar un moment íntim. Segur que vos ha passat alguna volta, amigues, que esteu amb un home en una situació agradabilíssima, gaudint d'una conversa intel·ligent i pensant aquest pot ser l'home de la meua vida, fins que arriba un moment que, com un meteorit aparegut del no res, diu alguna cosa sense trellat, o una broma pesada o pitjor encara: un comentari sobre l'ex, i espatlla el MOMENT. I t'entren unes ganes terribles d'enviar-lo a fer la mà. Doncs el Doctor Mateu no en va ser una excepció:

I què estudies?, em va preguntar quan començà a palpar-me i observar-me la figa. I jo, abans de contestar, vaig pensar xe quina professionalitat, com es nota que ho diu per distraure la meua atenció i que tot passe com una sessió depilatòria no dolorosa. Estudie Filologia Catalana a la Universitat de València, li vaig dir. I va i no se li ocorre una altra cosa que abandonar la seua condició de Sapiens atractiu i fer aflorar l'Erectus que duia ben enganxat als testicles i espetar-me amb un to irònic gens elaborat un Ah mira! Amb l'Artur Mas este segur que ara tindràs treball. Ho va dir sense deixar de mirar dins la figa i demostrant una aversió especial pel president dels catalans. I clar, sóc una persona molt cabal i comprensiva, suporte totes les crítiques i posicionaments, però no pots fer comentaris polítics carajilleros de baix nivell a una estudiant de Filologia Catalana d'esquerres, liberal, amant de la seua llengua i cultura i de la llibertat dels Països Catalans, en un moment polític decisiu com el que vivim ara mateix. Perquè tot el pes del PP i l'espanyolisme et cau damunt la figa a través de les mans d'aquell senyor. El blanc dels cabells ja no era d'intel·ligència sinó de caspa que demostrava el seu bagatge cultural televisiu i filiació espanyolista.

Em va tocar tant la figa aquell comentari que em notava el cor en la vagina. I per no muntar un ciri davant ma mare i el ginecòleg de família, em vaig quedar amb les ganes d'obrir més el conill i dir-li: Doctor Mateu, mire'm, mire'm bé la figa!: no és Artur Mas, ací dins hi ha tot un poble que demana llibertat!

Pere, el dels pompons

Hola, em diuen Pere, tinc 50 anys i sóc de Crevillent. Fa anys que no trobe feina. Sóc aturat, de llarga durada. No en sóc una excepció, però. Fa uns mesos, desesperat a causa de la fam i no poder pagar ni la llum ni l'aigua, vaig haver de recórrer al que mai cap ésser no voldria: demanar una ajuda econòmica als serveis socials de l'ajuntament. Me la concedeixen. Ara bé, em diuen que he de fer una sèrie de cursos o tallers de reinserció laboral. Perfecte. Em sentiré útil, ja que no sóc partidari de la caritat ni de pidolar almoines. Des de llavors, però, no he fet cap altra cosa que tallers de manualitats entre correts de dones que conten un munt de desgràcies familiars i personals: tallers de pompons, de ganxillo (sí, lligen bé, de ganxillo, de pompons...). Tallers de Càrites, en diuen. Crec que podria fer-ne també de macramé i de polseres de gometes de colors, ja m'hi sent preparat. Jo pense que açò és una mica denigrant i que seria millor que m'ensenyaren a fer un currículum, una carta de presentació, a manejar Internet i saber apuntar-m'hi a ofertes de treball en webs especialitzades... però no em paguen per pensar, supose.

A més, diuen que ara no tenen personal (ni ganes de contractar-lo) per a impartir uns cursos així, de noves tecnologies i coses semblants. Que l'ajuntament no pot gastar més diners si no rep subvencions. Hi ha novetats: s'han acabat els tallers de pompons i de ganxillo. Sembla que, com que no saben què fer amb nosaltres, ens diuen que si volem seguir cobrant l'ajudeta de quatre-cents euros durant sis mesos hem d'anar a un hort comunitari que el rector de l'església del Pont, Càrites i la família Zira (propietària dels terrenys) han organitzat en La Rambla. Així és que ara cave l'hort, això sí, em fan pagar cinc euros per les llavors que hi plante, faltaria més. És una mena de "copago" social, no pot eixir tot debades, és clar. També m'han dit que he de signar un paper per a no poder reclamar res en cas d'accident mentre faig de llaurador improvisat. He vist que els promotors i autoritats locals s'han fet fotos en la premsa, la televisió els ha filmat. Tots celebraven feliços la iniciativa.

Ara resulta que ens han demanat també que fem torns nocturns de vigilància de l'hort perquè hi entren a robar. I ens hem de quedar tota la nit en una caseta a vigilar no fóra cas que els lladres furten la collita. La veritat és que des que rep quatre-cents euros i sóc Pere, el dels pompons, em sent menys persona que quan passava calamitats econòmiques i no tenia ni per a afaitar-me. Mira que n'és d'estranya, la ment humana, i quines coses ens fa sentir, eh?

Hui, quan m'he despertat, he baixat a omplir la marraixa d'aigua a la font pública de la plaça del cavall. Mentre omplia el bidó, pensava en aquella mare jove que té un fill xicotet. Li han concedit la pagueta com a mi, i li han dit que ha d'anar a cavar l'hort, però ella diu que no hi pot anar perquè ha de tenir cura del fill. Li han dit que s'hi enduga el fill amb ella si cal. Que tornen els pompons, he pensat. 

Confits de Silene

Les teues pors són el meu desig,
desig que creix i creix com el rent
amb una dolça flaire de rosa,
rosa que m'ompli el pit
i creix, ufanosa, al caliu
del sol del teu somriure,
i m'esclata a dins.
Et vaig somiar anit, enfebrat de desig,
caminaves de puntetes damunt del meu cos,
hi escrivies una gramàtica del plaer;
amb els cabells de forment,
infinites relles trèmules,
llauraves damunt la meua nua pell
estremiments sobtats de goig.
Em besares, m'amerares de vida l'ànima.
Els teus llavis, vaixell de maduixes,
deriva, naufragi dels sentits,
frontera, batec, darrera alenada.
La teua olor, la teua olor esmicola l'horitzó,
ocupa un temps que ja no és meu.
Parles amb veu de cotó de sucre,
m'hi guareixes cada nafra,
dolçor de bàlsam perfumat.
Criatura innocent, tu, que amagues
un torrent roent d'insondable salvatgia,
rere el somriure que em crema
en les mans del record.
I mentrestant, mentrestant et sembre
espígols clandestins de futur a les butxaques.
T'imagine sense pors corrent, xiqueta,
cridant, fent volar milotxes
dins un camp toscà de flors violàcies.
Et tinc tant d'amor curull al pit
que n'hauré de confitar,
assaborir-te encara quan arribe
l'estació del blanc i negre,
en què un tren marxa i llança fum
de consonants i vocals robades.
Quan el desig i l'amor s'acaben,
quan una paüra perenne i negra cresca
amb un tel de melangia blanca al pit,
quan la rosa marcida en un gerro regat
de records i pètals damunt la taula,
ompliré llesques de pa amb el teu confit,
sense saber-te real o creure't faula.

Una breu història d'amor

Quan plou, la Serra de Crevillent es passeja pel poble jovençana.

Es calça sabatetes d'aigua i, amb perfum de tomello al coll, crida l'atenció per on passa.

Els vells ixen de les tavernes, s'aboquen a les voreres per a festejar-la.

S'hi escolta una certa remor de vida renovada.

Falaguera, es trena els cabells amb espart,

du collarets de pedra viva als canells, pólvores de fang.

És un amor, però, de dolç cantauesso i amarga ginesta esparsa:

la maldestra costera ràpidament el festeig s'empassa.

La vida al muntanyar

A Crevillent, hi ha éssers que naixen cada dia del ventre de la mare terra. Hi viuen a coves. Les seues veus i crits pugen del terra per xumeneres escarbades en el tos del poble. Els xiquets s'hi enfilen i paren orella per escoltar aquell renou troglodita que en puja mesclat amb olor de menjar. Crevillent és una gran balena d'argila que menja humans. Cada matí, dins la panxa del poble, hi ha éssers que apaguen el cresol, despassen el barró, obrin una porta, carregen la seua condició de classe baixa als muscles i ixen al carrer, nounats a guanyar-se un jornal, encara enlluernats per la llum del dia.

De nit, cada nit, esgotats i bruts de treball, tornaran a la fosca de la panxa mare. Obriran una porta, encendran el cresol i somiaran, bressolats per formigues i arrels, que l'endemà seran una mica més lliures, que tindran una nova vida. A Crevillent, aquests dies el muntanyar és ple de flors grogues. Creixen al caliu dels somnis dels pobres, adobs de llibertat.

Entre l'aforisme, la gregueria, el tuit i una cervesa

Quan una dona et demana que li òbrigues un pot de conserva... o és ta mare o la dona de la teua vida.

La bellesa d'una rosa es trenca, a ulls de l'insecte que viu a dins, quan l'humà apropa les narius per olorar-la.

De vegades, a l'ull dret vague i desganat li vénen unes ganes terribles d'eixir-se'n de la seua cavitat orbitària i saltar per damunt del nas fronterer per tal de picar l'ullet al germà bessó esquerre.

Els anti #MAT semblen quixots mentalment sans lluitant contra gegants realment perillosos.

Les camises desinflades que pengen de les perxes de paret tenen un aire de cansament etern.

El #pragmàtic inventà la roba reversible perquè el #complicat deixara de desfilar-se-la cada volta que volia desvestir-se. Hi va vore negoci.

Regatejar és la versió comercial del parlamentarisme magribí.

Rere un comandament a distància que falla sempre hi ha una mosca que exigeix la nostra atenció.

L'ésser humà somiava nadar com els peixos, i inventà el vaixell. Veient córrer veloços els cavalls, enginyà la locomotora. Si els ocells volaven, l'humà volia lliure volar, i, oh!, creà els avions. Però no en tingué prou i, somiador de mena, anhelava tocar les estrelles: donà forma a les naus espacials, oh!, i oh! Vet aquí, però, que un dia a l'ésser humà se li acabaren els somnis i les idees i, i instituí el Servei d'Atenció al Passatger.

Brodar la vida

Si hi ha una banda sonora que recorde de la meua infantesa és la del soroll de la màquina de cosir de pedal de la mare i a ella acompanyant el ritme amb alguna havanera o cançó del seu temps. Asseguda en una cadira, amb les ulleres de vista en la punta del nas, les mans sobre les teles i els peus sobre el pedal, accionava tot el mecanisme, la corretja de transmissió de goma i les rodes de ferro fundit feien la resta. Com una màquina de vapor que escopia fil en comptes de fum, començava a pujar i baixar l'agulla i a foradar de bellesa les teles. Trico tac, trico tac, trico tac, i és Crevillent un tresor, trico tac, trico tac, trico tac...

La mama complirà 70 anys aquesta setmana, i ha passat mitja vida brodant per a tot un poble, pels seus fills. Ella no en tenia prou amb el jornal d'obrer del pare, que no donava per a gaire, i la "sisa" de rigor. Volia que els seus fills, el tete i jo, anaren a l'escola abillats de vint-i-un botons, que els millors dentistes i metges ens feren les mil i una revisions per no caure malalts... I jo he passat mitja vida, la meitat que té ella ara, jugant com un gatet entre madeixes i cabdells de cotó i rodets de fil de mil colors, vetes, vestes de Setmana Santa i vestits de Moros i Cristians, cofant-me amb els cércols d'embastar que figuraven corones o engreixant amb oli els mecanismes de la màquina Alpha... 

I entre agulles de cap, de cosir i de brodar, didals, costures, revistes de Realce, Labores del Hogar amb tipus de lletres i motius gràfics per a brodar en peces de roba de familiars, veïns, coneguts, saludats, forasters... I la infinita, serpentina cinta mètrica groga. ¿Quantes vegades m'hauré punxat el dit fent el bandarra amb l'agulla reina: l'enorme agulla de brodar de la màquina? La mare em donava a dibuixar en paper de calc o vegetal perquè no la destorbara. I vés a ca la Pitxona a portar-me fil del número tal, i fes-me eixa ene que tu tens bona lletra, i com s'escriu "Joan", i apaga el foc que es crema el dinar, i no t'apropes al vestit que el tacaràs i hi tindrem un disgust... Passador, patró, puny, punt, repunt, randa, tricot, trau...

Si hi parem esment, les brodadores, entre les quals ma mare, van ser unes precursores del 3D, això sí, del 3D en el tèxtil: amb els brodats superaven els estampats llisos, tot donant relleu i cos a lletres i dibuixos. La mare alçava en l'aire un fil per veure'l a contrallum, xuplava el cap desfilat i el tornava a passar pel forat de l'agulla. El sol, la lluna, la vida passaven a través d'aquell forat, i la mare, la Nieves la brodadora, asseguda fent-hi hores. D'aquell pedal isqueren estudis, roba, menjar, futur. Les col·leccions d'abecedaris de lletres no poden posar nom a l'esforç que una mare fa pels fills, fet que, per als qui no som dones ni mares, ens és ben bé impossible d'entendre. De vegades, encara pense que la mare tenia en el cor un rodet de fil roig de brodar, que rodava i rodava fent quilòmetres de brodats, bategant fil i més fil. La mama, per nosaltres, ha brodat la vida al llarg d'un camí que no era altra cosa que un fil infinit d'amor. Cap homenatge pot pagar tants metres d'estima.

Tels, camins

Posar en vers allò que no sé dir-te
amb rima de vocals ofegades,
escriure la música del teu somriure
amb notes d'un silenci conegut.

Ens parlem amb els ulls,
dibuixen un tel de desig,
i la pena de no compartir-te
aquesta llarga alegria.

Un dinar, seré, ni una sola paraula,
passar-te els cabells rere l'orella,
omplir-te el got amb l'esperança
d'un mos etern a l'ànima.

Veure't pujar l'escala,
barana, heura, t'acompanye,
callar-te els dits a besos
per no sentir-te la veu,
el buit que la segueix.

Posar en vers el cos
que et veig sota les bruses,
mentre et corde les sabates
i m'acarones els cabells,
fugissera, amb la mirada.

Ni l'ara ni l'aquí em peixen,
i què? Sóc un espectre feliç
que es dibuixa al teu pensament.

Camina, caminem.

El riure de Sánchez Piñol

L'Albert Sánchez Piñol sempre riu, tant fa que inicie un viatge conradià al cor de les tenebres en La pell freda, que disseccione amb bisturí el cor dessagnat de la Barcelona sitiada del 1714 en Victus, o que fotografie en mode macro els dictadors més sanguinaris d'Àfrica en Pallassos i monstres. Fins i tot l'APM li va dedicar un esquetx amb ràfegues del seu riure. Què significa el riure del Sánchez Piñol, un escriptor fetitxe?

És un novel·lista que gairebé no s'estudia ni es llig ni es comenta en les literatures contemporànies de les universitats (valencianes, solament?, digueu-me que m'equivoque!). El Sánchez Piñol se'n riuria. Dificilment te'l trobes entre els llibres de lectura dels instituts -que em perdonen els profes i les comptades excepcions- de Secundària, però això el Sánchez Piñol ho rebria amb un esclat de riures (torneu-me a dir que m'equivoque, que tot això ja ha canviat a hores d'ara). Que La pell freda haja estat traduïda a més de 37 llengües i duta al cinema són dades que no fan riure de tan excepcionals i serioses, però l'Albert Sánchez Piñol sembla que se'n fotria d'estadístiques inadvertides.

Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. (La pell freda)

De vegades, em pregunte si l'Albert Sánchez Piñol també riu per davall del nas i conversa amb els seus personatges quan es troba en procés de posar-los rostre i vestir-los. De vegades, sembla que el riure del Sánchez Piñol mai no siga infinitament lluny d'un plor. Heus aquí un xicotet homenatge a la humilitat desconeguda d'un escriptor del tot no conegut que respira amb un riure constant, i que, per descomptat, riuria si llegira aquest post. :)

Els caquis es mengen amb dentadura postissa

Hi ha mecànics sofistes: amb arguments capciosos, detecten avaries extra per encolomar-te reparacions teledirigides des de tallers secrets de la lògica. Un cop t'han fet nàixer el dubte al cervell, ja no hi ha marxa arrere. Conéixer a fons la filosofia de la 13-14, heus ací el secret d'una existència plena en una butxaca sanejada.

Un xiquet es fa adult el dia que es pregunta amb cara de preocupació per què la casa de Bob Esponja té cantons malgrat que és una pinya. La dura geometria de la raó, que ens fa adults.

Fareu un sopar d'antics alumnes d'institut. Hi convidareu els antics professors. Rescatareu antigues històries. Tornareu a desitjar els antics professors guapos. A criticar els antics companys friquis. Agafareu una borratxerra a la manera antiga, original. La ressaca, antiga per definició, us farà tornar a la nova realitat: dilluns a treballar, sense motxilla.

Vas comprar un bosc en una regió perduda per trobar-hi sentit a la vida. En vas tornar tres mesos després, amb la cara cremada i una denúncia sota el braç en què se t'acusava de piròman. Vas al·legar transtorn mental transitori. Ho vas argumentar amb una foto en què apareixes abraçat a un arbre. Culpable.

No digues mai "Això és impossible, no ho podré aconseguir!". Digues "Això és impossible, no ho podré aconseguir!" i fes-te quatre gintònics. Aquest és el procediment correcte. Tingues una mica de classe, estil.

Ofegar les penes en un got d'aigua és el que mai li podrem demanar a una dentadura postissa. Amatent, sempre ens dibuixarà un somriure transparent, passe el que passe. Sabeu què fa Paco, l'optimista del meu carrer, quan ha passat una calamitat? Deixa la dentadura dins del got en l'ampit de la finestra de casa, la que dóna al carrer, quan passa la processó fúnebre, amb el mort dins del cotxe i la gent caminant amb els caps a la funerala al darrere, amb l'esperança que alegre una mica la situació. Ell diu que ajuda la gent a passar el mal tràngol. Aquesta estratègia de teràpia social la va dissenyar després de veure en les notícies que hi havia ciutadans que oferien abraçades gratuïtes als vianants al mig del carrer de ciutats importantíssimes. Ho va anomenar "Regala somriures postissos". Pensava que es faria ric si pujava la iniciativa a Youtube, però en el fons els diners tampoc n'eren el leit motiv. Miquel, d'APP Informàtica, li va fer el favor. De moment hi ha rebut 352 unlikes, 178 comentaris en contra (dels quals, n'hi ha 3 amb amenaces de mort explícita), i 29 peticions de tancament del seu compte a l'administrador de la xarxa. No va tenir en compte el gir semàntic que va agafar la proposta. Malgrat tot, Paco mai no perd el somriure.

En el viatge cap a Ítaca, has de pagar tres mil dos-cents cinquanta-nou euros en concepte de peatge, l'impost anual de vehicles de tracció motora, l'assegurança de Línea Directa amb servei de grua i restitució de cotxe a tot el territori europeu, el bitllet del vaixell Dénia-Ítaca amb el suplement del cotxe i sense tarifa de resident ni llitera, pagaràs per vore el Costa Concòrdia encallat en l'illa de Giglio i et prohibiran l'entrada en tots els establiments d'Ulíssex, la cadena de puticlubs de sirenes que un empresari heroic va muntar al llarg de la conca mediterrània. Ningú havia dit que fóra fàcil.

Diran que els caquis són la solució a la crisi de la taronja. "Ximo, arranca les quatre fanecades! Planta quequis! Fes-me cas!". Però què voleu que us diga, jo no hi veig els xiquets ensenyant-se a jugar a futbol en el carrer amb un Persimón macat o sacant-hi de bragueta en el trinquet del poble.

La feliç història d'un microconte: 

-Qui va ser l'idiota que va inventar aquest pseudogènere?

-Jo, què passa!?

-Papà!!

La bicicleta de Balta

Baltasar és un pare de família de Crevillent. Falta un dia per al dia de Reis i en fa set que no dorm ni descansa pensant en la carta que Jaume, el seu fill de deu anys, ha escrit als Reis Mags d’Orient: "Me portat mol be i e sacat bones notes. STOP. vullc una becicleta negra que vach vore en el Decalon, marca betuin. STOP. Moltes grásies. STOP. Vos dexare molta llet i palla en el valcó. STOP FINAL."

Balta, com el coneixen en el poble, va ser primer bobinador, després ajudant de mecànic de telars i finalment teixidor quan hi havia indústria tèxtil. Catalanista i d'ideologia marxista, fa quatre anys que és a l'atur. Se li han acabat totes les prestacions i, tret d'algun cap de setmana que treballa fent de cambrer en el bar d'un amic (l'amic el contracta més per solidaritat que per necessitar mà d'obra), ara mateix viu de la caritat i l'ajuda d'algun familiar. Està casat amb la Pepi, mestressa de casa i subscrita a Mundo Negro i al Venca. Conservadora de soca-rel, li ha traslladat tota la responsabilitat de resoldre el tema "Reis" a ell: "un cap de família ha de saber resoldre tots els problemes. Si no, un home ni és home ni és res".

El regal de Maria, l'altra filla de cinc anys, ja el té "resolt": una nina que menja, d'un antic company de la fàbrica. L'ha mig restaurada i l'ha fet un vestit nou. Ni es nota que és de segona mà. Per això els catorze dies que feia que no podia dormir se n'han quedat en set, set interminables dies que fa que té malsons amb bicicletes: bicicletes amb ullals afilats que el persegueixen per caminals foscos mentre li mosseguen el cul i acaba dessagnat prop d'una séquia; bicicletes de pasta integral que li ha escudellat la seua senyora i se li han fet una bola en la gola i l'han escanyat...

Ha intentat dir al fill la veritat, que enguany els Reis no passaran per casa, que són pobres i que no pot ser. De nit, gitat i contant els roncs de la dona per compte de borreguets, se n'ha inventat mil excuses, però abans de conciliar la son s'imposa un únic pensament: serà l'únic xiquet de l'escola que no tindrà Reis, el faran diferent, patirà buying d'eixe, se'n riuran, agafarà mal, tindrà problemes d'adaptació, es convertirà en un bandarra fumaporros i acabarà engarjolat per delinqüent. I quan arriba al desenllaç fatal d'aquesta sèrie de pensaments fatals que li vénen en torrentada, la son s'evapora i torna a començar la cerca d'excuses més elaborades.

Mai s'ha vist en una tal tessitura, ni com a fadrí quan era teixidor ni com a casat ni com a pare i cap de família. Fins ara. Ai mare, i què faig ara? Si visquera mon pare, me'n sabria donar una solució, es repeteix amb angúnia i llàstima. Entraré al Decathlon i robaré la bicicleta, però com? La desmunte allí mateix en el provador, amague les peces aquí i allà i me les emporte a poc a poc? M'agafaran, segur que m'agafen. No sé mentir, faré cara de lladre i les gotes de suor en seran la prova! I si em fique al rastre del poble? No, que tenen pastors alemanys i no em deixaran en el cos ni els claus que duc en el genoll.

Ha arribat la nit de Reis, i la son, la tensió i els nervis acumulats dibuixen tres bosses d'ulleres sota els ulls rojos de Balta. La dona, que sap que arriba l'hora de la veritat, mira de reüll el marit, i sense dir-li res li ho diu tot. Han dit als fills que es giten prompte, si no els Reis els deixaran carbó i au. Balta, que no suporta la pressió que es respira en la saleta, se'n va a fer una volta per mirar d'esclarir els pensaments. Camina i camina sense alçar la vista de la vorera, capficat en els seus pesars. No s'ha adonat que ha deixat el nucli urbà, ha travessat dos polígons i ha arribat a una urbanització d'adossats. Fa fred però no el nota. Un gos lladra però no el sent.

De sobte, però, un fort soroll metàl·lic l'ha fet alçar la mirada. En un d'aquells carrers ben il·luminats, algú llança andròmines en un contenidor de la brossa. Balta hi veu que un desconegut ha deixat fora del contenidor un suport de posar cuixots trencat, una caixa buida de cava i, espera, es frega els ulls perquè no es creu el que veu, s’hi apropa, una bicicleta de xiquet!, a la qual tan sols li falta el sellonet. No dóna crèdit, però és clar, la gent llança allò vell abans de ficar els nous regals a casa. La bici és de color rosa, de xiqueta. Després de dos segons de desencís i frustració, se li encén una idea en la testa: la pinte!, la pinte de negre i au! I el selló? On collons està el selló? Obri el contenidor, s'hi fica, remena per tot, i res. Torna a eixir, es lleva una lletuga enganxada en el cap i un cap de gamba del muscle i hi posa força i esperança a un altre pensament: no tinc cap altre remei, he d'anar a cal Paco el de les bicicletes i que em fie un selló.

Puja a la bici sense selló i, impacient, comença a pedalar malgrat que es colpeja els genolls amb el manillar. Pedala i pedala com un lladre que acaba de robar un banc. A l'entrada del poble, una parella de la guàrdia civil que feia un control d'alcoholèmia rutinari li fa l'alto. Els agents es miren atònits, li demanen raons. Balta, quasi plorant de desesperació, els ho explica en castellà perquè l'entenguen, no fóra cas que li retinguen la bicicleta i se l'emporten al quarter per resistència a l'autoritat. Li fan la prova de l'alcohol i dóna negatiu. El deixen marxar però amb la bicicleta de la mà perquè va sense llum.

Arriba a casa suant com un porc a l'entrada de l'escorxador. Abans, però, s'ha apropat a cal mecànic a explicar-li el cas. Ha romput en uns plors tan sentits que el mecànic, que estava gitat i amb el pijama posat, s'ha decidit a obrir el taller i triar un sellonet que vaja bé a la bicicleta. Qui és, Paco?, renega la dona des de l'habitació. Balta li ha promés tres vegades -una per cada Rei Mag- que farà mans i mànigues per a reemborsar-li-ho en breu. El mecànic li ha donat també una caixa de cartó per a simular com cal que era nova de trinca i dos adhesius d'una marca de bicicletes.

Balta ha passat tota la nit posant a punt la bici en els baixos del pis on viu. Amb la caixa de ferramentes com a única possessió de valor que li queda de la seua època de teixidor, n’ha ajustat els frens, tensat el cable del canvi de marxes, centrat el manillar, instal·lat el selló, netejat els punys... Ha escatat tota la pintura rosa amb un full de ferro i ha fet una primera passada de pintura negra al xassís. I una segona. L’ha deixat com a nova.

Són les nou del matí i uns crits han mig despertat Balta, que dorm assegut i desmadeixat en el sofà de la saleta, amb la cara, les mans i la roba tacades de negre. Ha vetllat tota la nit i ara sembla el rei mag de color. La dona el mira amb cara de pocs amics i obrint els ulls demanant-li complicitat paternal.

Papa, papa, els reis han vingut!, m'han portat la nina!, li diu la filla. Per què tens la cara pintada de negre?, li demana. Oh, que bonica! Res filla, que vaig arreglar anit una màquina en cal meu amic Miquel, i ja veus, em vaig quedar adormit abans de dutxar-me. La bici! La bici! M'han portat la bici!, crida el fill com si l'haguera posseït un mal esperit. Ostres la bici! Visca! Després d'eixir al carrer amb el fill per ajudar-lo a pujar en la bici, ha tornat a casa i, havent dinat, s'ha quedat adormit. Dormirà fins a la vesprada del dia següent.

Papa, ja sé que els reis no han vingut perquè no existixen. M'ho va dir un amic de classe l’any passat. I que la bici no és nova i que l'has pintat tu. Però estic molt content, està molt xula, li diu Jaume en veu baixa a son pare, que dorm com una soca, cama aquí cama allà, en el llit de matrimoni. Li fa un beset i se'n va a jugar amb els amics al parc.

Estances

He omplert la tina amb aigua tèbia. Amb una mistera, he encés les quatre espelmes d’olor d’espígol que havia col·locat en els quatre cantons. Odie encendre-les amb mistos. El fòsfor deixa una pudor insuportable que ho llança a perdre tot. La Janis Joplin sona suau, no molesta ni desgarra l’aire de l'estança. Ens hi hem ficat, i de seguida la teua pell ha parlat. Tu damunt meu, flotant sobre el meu pit. Et passe l’esponja pels braços, així pots oblidar-te de la jornada. Te n'hi arranque els maldecaps, des dels muscles fins a les puntes dels dits, i cauen a l’aigua en forma d’escuma cansada. De vegades, alces el cap, et gires i em mires. Em fas un bes breu i tornes a mirar al front, cap a l’aixeta de la banyera, on t’assomen els peus. Les ungles, pintades de roig, semblen flotadors sempre a l'aguait per salvar el nostre amor.

Et bese els cabells, m’agrada beure’n l’aigua. Són rossos, però l’aigua te’ls enfosqueix amb el color de la cola. Un dia, en un restaurant de l’aeroport de Reykjavík, em vindrà el record del sabor de cabells mullats, mentre bec coca-cola i observe una xiqueta que parla a una nina. “On acaba el record? On comença l’oblit?”, li he preguntat amb els ulls al venedor del duty free. Ha arrufat els llavis en senyal d’incomprensió. L’amor és un bitllet de no retorn, em sembla que m’ha volgut dir.

Som dins la banyera. Safareig de silenci. No sé si tu també observes les juntes de les rajoles. No t’ho he dit mai, però semblen camins d’aigua que condensen el cansament dels humans, la gravetat dels segles. Els meus llavis et parlen damunt els cabells, tu no te n’adones. Si els teus xicotets pits parlaren, t’ho contarien tot. Em guarden, però, el secret. Les teues llargues pestanyes mullades m'encongeixen els pensaments. Et confereixen una mirada fràgil, captiva, de xiqueta consentida. Et xiuxiuege paraules indesxifrables que salten remoroses per les pestanyes dins l’aigua. Són un trampolí de quietud. El teu cos em parla. El bressole. Amb els genolls puge els teus malucs i, màgia, n’emergeix la teua illa de color canyella. Simule un caminar amb els dits índex i cor en direcció a l’illa. Baixen per la panxa mentre retransmet la travessia. Però ep!, provoques un desastre natural. Rius i inundes l’illa i les passes. Em beses. Els teus besos fan gust d'espígol.

Et note la pell freda als muscles insubmergibles que no es calfen amb l’aigua. Figuren muntanyes, cims nevats. El moment que més m’estime és el desgel, quan t’aixeques per eixugar-te i em cauen les gotes del teu cos a les galtes. Plous primavera. Lentament. Ets gotimalls perfumats de renovada vida.

Pel matí, m’agrada arribar a la feina amb els ulls cansats. T’escric sempre de nit, quan sé que somies i m’imagines. Jo també t’imagine. De vegades em pregunte si a la feina em veuen aquestes línies escrites, dibuixades a les ninetes dels ulls. Només de pensar-ho, em vénen ganes d’aclucar-los. Que no descobrisquen aquest desig que et tinc, aquest amor secret. T’imagine, i la memòria, teixit de fantasia, torna a encendre les espelmes d’aquesta banyera. Sona el despertador. És hora de fer feina. Es destapa la banyera i el somni comença a escolar-se en espiral cap a mons de realitat mundana.