Compte amb el que escrivim. Compte amb el que escoltem. Porte una bona estona de voltes amb una paraula que pega el tro. El 'Crac' d'origen català significa, segons l'Alcover-Moll, quan fa referència a una persona || 3. Pagès molt rústic, ignorant, que de tot s'admira (Manresa, Barc., Igualada, Tortosa); cast. isidro. || 4. Babau, curt d'enteniment, que té dificultat per a entendre les coses (Ll.); cast. torpe. «No sigues crac!» (Lleida). Així mateix (connector que li agrada molt a un amic meu), les respectives entrades del Salt i del Diccionari de l'IEC recullen aquesta altra accepció: 3. m. Persona d'una escassa vàlua. (Salt) i crac1 m. [LC] Persona d’escassa vàlua en un concepte o altre. (DLC). Ai las!
Ara bé, mentre que el Diccionari de l'IEC no inclou —de moment— l'entrada per a aquest mot que té connotacions positives, el Salt fa el salt i sí que s'aventura: 5. m. Professional, especialment esportista, que destaca en la seua especialitat. «El València ha fitxat el crac argentí per 12 milions d'euros». I no sols això, sinó que aquest darrer diccionari visionari inclou el mot anglés en cursiva i amb entrada pròpia i singular: 1. [angl.] m. Persona que destaca molt en la seua activitat, especialment en els esports. «El club anuncià el fitxatge d'un 'crack'».
Açò què vol dir? Doncs que es dóna una coincidència collonuda, extraordinària i paradoxal. Mentre que en la nostra llengua 'crac' és això, un babau, el manlleu que hem adaptat de la llengua anglesa (crack) és semànticament en les antípodes del nostre. Aquesta paraula 'trencadora' no deixa indiferent ningú. En anglés sembla que té l'origen en les curses de cavalls i per fer referència al cavall guanyador, al trencador, clar. L'Oxford i altres el recullen com a adjectiu amb el significat que coneixem nosaltres (també com a verb i nom). Així, l'ús en les llengües s'ha restringit sobretot a l'àmbit esportiu durant un temps, però ara ja s'ha generalitzat per a lloar qualsevol destresa en què hom destaque (com fa la llengua francesa, castellana i la nostra). És a dir, que pots ser un crac tant si et tires un pet fabulós que fa 20 giragonses abans de caure a terra com si corres els 100 metres llisos en 9,58 segons.
Curiós, no, el viatge que segueixen les paraules des que naixen fins que arriben a nosaltres? D'un sorollet, com és un 'crac', o d'un clevill, o qui sap, se n'han fet diferents interpretacions, unes en positiu, altres en negatiu, o ambdues. Però el soroll ha deixat empremta a les orelles del personal. Sí que és cert que en anglés també he trobat entrades (cracktop, etc.) que fan referència a la parauleta amb un significat com el descrit en català: d'idiota, babau, beneit., que fa riure.. Però no sembla que fóra aquest l'origen de la paraula que recull l'Alcover-Moll i que es diu en el món rural i urbà català. Qui sap? El fet és que, entre un significat i l'altre, hi ha una frontera semàntica imperceptible i que trontolla entre allò positiu i allò negatiu. No és res excepcional, la història de les paraules n'és plena, d'aquestes dualitats aparentment contradictòries. Les paraules, algunes, com les persones, totes, són contradictòries. Què és abans la paraula o l'ésser humà? Au vinga, ara em posaré existencialista.
Quin era el motiu principal d'aquest article, vel·leïtats escadusseres més que palpables a banda? No m'he deixat el Joan Colomo, al paner, al colomar? Bé, doncs el motiu primer era que m'he alçat enjornet (a les 7h) per acabar un treball d'una assignatura i no veig el moment de posar-m'hi. Mira que pot arribar u a ser lazy, eh? El cas és, deia, que en Joan Colomo, de Britània o de La Paeria estant, és un 'crac'. S'ho fa ell tot solet solet. El Yo me lo guiso yo me lo como ja sabeu quin origen té, oi? Doncs sí, del Joan Colomo, si és que mires on mires tot és catalanitat, xe. Aquest cantautor sense fronteres és d'allò més amazing (aquests són els danys col·laterals d'un examen d'anglés), i no em toqueu el voraviu ni m'encolomeu el qualificatiu freak perquè, es mire com es mire, en Joan Colomo és un 'crac', i ja és cosa vostra agafar-ho en un sentit o en l'altre.
Ara bé, mentre que el Diccionari de l'IEC no inclou —de moment— l'entrada per a aquest mot que té connotacions positives, el Salt fa el salt i sí que s'aventura: 5. m. Professional, especialment esportista, que destaca en la seua especialitat. «El València ha fitxat el crac argentí per 12 milions d'euros». I no sols això, sinó que aquest darrer diccionari visionari inclou el mot anglés en cursiva i amb entrada pròpia i singular: 1. [angl.] m. Persona que destaca molt en la seua activitat, especialment en els esports. «El club anuncià el fitxatge d'un 'crack'».
Açò què vol dir? Doncs que es dóna una coincidència collonuda, extraordinària i paradoxal. Mentre que en la nostra llengua 'crac' és això, un babau, el manlleu que hem adaptat de la llengua anglesa (crack) és semànticament en les antípodes del nostre. Aquesta paraula 'trencadora' no deixa indiferent ningú. En anglés sembla que té l'origen en les curses de cavalls i per fer referència al cavall guanyador, al trencador, clar. L'Oxford i altres el recullen com a adjectiu amb el significat que coneixem nosaltres (també com a verb i nom). Així, l'ús en les llengües s'ha restringit sobretot a l'àmbit esportiu durant un temps, però ara ja s'ha generalitzat per a lloar qualsevol destresa en què hom destaque (com fa la llengua francesa, castellana i la nostra). És a dir, que pots ser un crac tant si et tires un pet fabulós que fa 20 giragonses abans de caure a terra com si corres els 100 metres llisos en 9,58 segons.
Curiós, no, el viatge que segueixen les paraules des que naixen fins que arriben a nosaltres? D'un sorollet, com és un 'crac', o d'un clevill, o qui sap, se n'han fet diferents interpretacions, unes en positiu, altres en negatiu, o ambdues. Però el soroll ha deixat empremta a les orelles del personal. Sí que és cert que en anglés també he trobat entrades (cracktop, etc.) que fan referència a la parauleta amb un significat com el descrit en català: d'idiota, babau, beneit., que fa riure.. Però no sembla que fóra aquest l'origen de la paraula que recull l'Alcover-Moll i que es diu en el món rural i urbà català. Qui sap? El fet és que, entre un significat i l'altre, hi ha una frontera semàntica imperceptible i que trontolla entre allò positiu i allò negatiu. No és res excepcional, la història de les paraules n'és plena, d'aquestes dualitats aparentment contradictòries. Les paraules, algunes, com les persones, totes, són contradictòries. Què és abans la paraula o l'ésser humà? Au vinga, ara em posaré existencialista.
Quin era el motiu principal d'aquest article, vel·leïtats escadusseres més que palpables a banda? No m'he deixat el Joan Colomo, al paner, al colomar? Bé, doncs el motiu primer era que m'he alçat enjornet (a les 7h) per acabar un treball d'una assignatura i no veig el moment de posar-m'hi. Mira que pot arribar u a ser lazy, eh? El cas és, deia, que en Joan Colomo, de Britània o de La Paeria estant, és un 'crac'. S'ho fa ell tot solet solet. El Yo me lo guiso yo me lo como ja sabeu quin origen té, oi? Doncs sí, del Joan Colomo, si és que mires on mires tot és catalanitat, xe. Aquest cantautor sense fronteres és d'allò més amazing (aquests són els danys col·laterals d'un examen d'anglés), i no em toqueu el voraviu ni m'encolomeu el qualificatiu freak perquè, es mire com es mire, en Joan Colomo és un 'crac', i ja és cosa vostra agafar-ho en un sentit o en l'altre.
