El bons veïns valen el seu pes en or [ficció]

Hi ha qui diu que els veïns, com més lluny millor. Encara hi ha qui va una mica més enllà, i tot canviant “fills” per “veïns”, parafraseja la dita popular rimada que afirma que “Qui té veïns, té clevills”. Ara bé, no seré pas jo ni dels primers ni dels segons. Contràriament, sóc dels qui se senten benaurats i orgullosos del veïnat, i sempre faré córrer aquella vella dita que fa així: “Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”. Si n’és de certa, la dita popular! Mai no m’hauria pogut imaginar que un veí fóra tan important, ni que la saviesa del poble hi fera tanta justícia. Ara els explicaré el perquè de tot plegat.

Visc a la primera planta d’un edifici on resideixen sis veïns, i al meu replà viuen de lloguer en Josep i na Teresa, una parella forastera de mestres joves que ara fa dos anys que s’hi van mudar i que cada setmana li demanen a ma mare “un poc de llima per a l’arròs”. Llimes no, llimacs! -li dic a ma mare que els hauria de donar, de tan pesats. Deixa't, que són bona gent -em respon. El cas és que, el proppassat dissabte, el meu germà menut va patir un atac d’asma a les dues de la matinada. Els meus pares i jo, astorats pels ofecs, el vam baixar ràpidament al cotxe per emportar-nos-el a urgències, però, ves per on, el vehicle no arrencava. Ma mare no deixava de cridar i de demanar ajuda, mentre que mon pare estava bloquejat sense saber què fer. Per si fóra poc, al meu poble no existeix servei nocturn d’ambulància els caps de setmana. Però jo, pensat i fet, vaig pujar al pis i vaig picar amb força la porta del veí. Va eixir de seguida, i sense pensar-s’ho i encara en calçotets, va agafar el seu Golf i ens va apropar a l’hospital en un tres i no res. El metge ens va assegurar que podíem estar ben agraïts a en Josep (i als seus "gaiumbos"), perquè va anar d’un pèl que el meu germanet no morira ofegat, i que si haguérem trigat gaire estona més no haurien pogut fer res per salvar-li la vida.

Encara ara recorde la imatge d'en Josep, passejant les cames peludes i els bòxers blancs per la sala d'espera del centre hospitalari. I continue preguntant-me de què li haurien servit al meu germanet tot de cosins, tiets, amics i coneguts "mallorquins" que tenim, la matinada de dissabte. Ara ja saben, de totes totes, que qui té un veí, té un tresor. Si volen un consell, conreen sense miraments les bones relacions de veïnatge, tal com fa la meua família. No s'estiguen de deixar als veïns quilos no, tones de llimes, sal, telèfon, el butà, bastonets de furgar-se les orelles, fins i tot diners, encara que els semblen uns pesats, uns tafaners o uns descarats. Mai no poden saber quin mal aire els pot agafar un dissabte a la matinada. Paraula de bon veí.

Mocs, equívocs i acne

Quan jo era petitet, em deien: “Les coses s’han de pensar abans de no dir-les”. Quan de jovenet havia de dir alguna cosa, la deia i au, l’escopia sense pietat i després la pensava, no sé si tant per fer-li la punyeta als progenitors com perquè em posava calent que les coses es posaren en la meua contra després de dir-les sense pensar-les. Símptomatologia primerenca d’un masoquisme precoç. Ja se sap què té l’adolescència emfebrada de raó: molt d’acne i de relliscades bucals. Sempre m’ha agradat la sensació provocadora del perill “oral”. Ara, que ja en sóc grandet, he evolucionat —mínimament, esclar—, i les coses, en comptes de pensar-les abans de no dir-les, les escric directament i pública, i un cop escrites repasse —mínimament, esclar— les possibles faltes ortogràfiques, els gramaticals errors, de sintaxi, els girs, la puntuació, el maquetat… però continue sense repassar —ni restaurar!— les de pensament. Quan jo, de gran i avui, escric tal com pensava de petitet, no faig sinó adverar que la llibertat de pensament no té ni edat ni —menys encara— preu, i que l’evolució, si existeix, és un procés lent, lent, pausat, entrebancat, etern. Sempre podré al·legar que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Mocs i equívocs, material de rebuig necessari. No us esteu de bramar, això no obstant. Dieu! Dieu!, que la llibertat s'acaba!

La frase del dia, o el dia de la frase

La frase del dia és, no cal ni dir-ho, de l'Empar Moliner, una escriptora com una catedral de gran. L'Empar Moliner, no cal ni dir-ho, me la va descobrir la Júlia Tortosa, una gran mestra de català i bona amiga de Monòver.

Ho pose així, entre cometes, cursiva, color taronja i amb lletra gran i diferent a aquesta, que fa més efecte i tota la pesca:

"La vida matrimonial i els ordinadors portàtils tenen en comú que costen més d'arreglar que de substituir."

No em negareu que té més raó que un sant, el sant de la grandària catedralícia de l'Empar.

Quan matar esdevé bona notícia

Hui, quan he entrat a l'aula, i els meus alumnes arribaven amb forces renovades per les vacances de Pasqua, el primer i més comentat entre ells era: "visca, han mort el Bin Laden!", "Yuhu! Ja han mort el dolent". M'he posat, de pensament, les mans al cap, i m'he dit: ¿i ara, què he de fer jo d'açò, si a més no puc dur, encara, les regnes de la classe perquè sóc practicant?. M'he indignat en comprovar com els mass media fan interioritzar, a criatures i adults, com a fet normal, la (in)justícia de la venjança, la pau imposada amb la por i el crim, la celebració de la guerra i de la mort, l'ull per l'ull, el cercle viciós de la cultura de la rancúnia i la revenja, el qui riu l'últim riu dues vegades. ¿Com, quins valors, transmetre en un aula si el carrer els ensenya just el contrari? ¿Què serà, la propera setmana, quan un jihadista dolent s'immole en un bus de Londres, al metro de Nova York, en un restaurant dels Camps Elisis...? Es tornarà a obrir el cicle i justificarem, justificaran, més matances a civils i terroristes, més invasions, més negocis bruts i tot el que ja sabeu. ¿Qui explicarà als meus xiquets i als xiquets nord-americans que els dolents són, també i sobretot, els seus, els nostres governants, que ensinistren terroristes, els venen armes, donen suport a dictadures indecents durant dècades, comercien amb vides per petroli...? ¿Ens podem endinsar, encara més, en aquesta espiral de supèrbia, de la raó de la força, on cowboys o marines són els bons de la pel·li i maten indis salvatges i incults, vietnamites rojos o moros fanàtics?

Al cap i a la fi, i potser, no és tan greu el fet puntual que hagen mort un terrorista sanguinari (que de ben segur que haurien pogut enxampar i ajusticiar davant d'un tribunal internacional), sinó que, quan tot de contravalors, com la mort innecessària, l'odi gratuït i els conflictes armats esdevenen entreteniment televisiu per a infants i adults, no hi ha lloc per a la lògica de la pau i de la justícia vertadera, perquè ja hem quedat orbs per entendre-les. Quan matar esdevé bona notícia i part del currículum humà, competència basiquíssima, hi ha alguna cosa que no rutlla gens bé. El perdó, l'enteniment, la fraternitat, el respecte per la vida, han perdut la guerra. No és món, aquest, per a Gandhis. Hem deixat el món sense ulls. Quina llàstima de societat podrida.

Classificats per a incrèduls

Us adjunte un anunci classificat que m'ha cridat l'atenció hui, mentre llegia els diaris espanyols.

TSJ & TC: Pucherazos a la carta, ilegalizamos a medida, reconvertimos decisiones políticas en sentencias judiciales. Reformas y recortes de Estatuts i leyes lingüísticas. 100% casos ganados en la periferia peninsular. Nos avala una larga experiencia al servicio de ustedes y de la rojigualda. Buffet fundado el 18 de Julio de 1936. Pida presupuesto -y culpables- sin compormiso. Si contrata una ilegalización antes del 22 de mayo, le obsequiamos con una autorización de escuchas telefónicas ilegales. 12101492