1 dia, 1 aforisme

Reivindicació

"Crevillent, bona terra i mal govern."
(Mora, el mal govern!)

Quan tu 'pioneraves', els crevillentins ja veníem

Llig al diari Información que "una quincena de establecimientos de Crevillent participaron ayer en una actividad pionera". I ressalte el darrer adjectiu perquè és el que no acabava de relacionar quant a la qualitat referenciada i l'activitat publicitada. Per poc que hom haja consultat un diccionari, sabrà que el terme "pioner" s'hauria de fer servir per descriure esdeveniments, com diria jo, una mica més "transcendents"? Posem-nos en situació: el crevillentí Mas i Magro amb la leucèmia; el noruec Road Amundsen i el Pol Sud; el català Cristòfol Colom i Amèrica... Qui és pioner en qualsevol àmbit de l'activitat humana és aquell que va al capdavant, que va davant i obri camí als altres, que ha arribat a llocs o ha fet coses que mai abans no havia fet cap altre ésser humà. Els periodistes, però, es passen per l'arc del triomf l'ús necessàriament restringit i exclusiu d'algunes paraules, tiren mà de tinta artística i hi col·loquen un terme adjectival per emmidonar la breu. Això sí, amb una certa laxitud, a consciència i no menys tendenciositat.

Però, m'ho he repensat i he dit: ah, entesos, es refereix a l'àmbit estrictament local, vilatà, crevillentí, on mai no passa res, per això en deia pionera. Així sí que ens ixen els comptes: algú, posem-ne per cas, l'associació de comerciants i empresaris, ajudada pel timó, l'astrolabi i les cartes de navegació de l'ajuntament, ha descobert als crevillentins una nova terrae, una forma desconeguda de fer comerç: l'Outlet. Ben pensat, recollons. Tu hi escrius un mot com pionera i l'anglicisme outlet, i t'has guanyat l'atenció fins i tot del lector que llig mentre es fa la torradeta a cal Mariachi o el colpet a cal Guill, allà cap a les 10.30h del matí. I quedes com un periodista excel·lent, primmirat, que ha estudiat a Navarra (abans era Salamanca; abans i ara, mentida, per cert) i sap ornamentar com cal la secció local, sempre des de la més estricta objectivitat.

Aquesta pràctica periodística, però, comporta danys col·laterals, i fa que, dies després, passes per la vorera de cal Guill o, com m'ha passat a mi, per la del Bar Tano, i escoltes com un home, com baixat de les coves, entre pipada i pipada al caliquenyo, diu: "Xe, Vicent, que m'han dit que el Piou¹ s'ha posat a vendre roba en la verea eixa on cauen vidres, en el ouet eixe?" Si és que sempre s'ha dit que el Piou sabia posar l'ouet allà on convenia.

Són coses que passen als pobles on no estem acostumats ni a les innovacions ni al periodisme d'investigació. El que sí que té mèrit en l'organització de l'acte és el fet de saber conjuminar modernitat i tradició, tot col·locant, per evitar la solana, una bona tela de ràfia verda damunt els caps dels crevillentins que no donaven crèdit als preus pioners (per mai vistos abans de tan tirats). Espere, no obstant això, que les desenes de metres de ràfia els hagen adquirits a la Cooperativa de Llauradors del carrer Colòmbia i no al Brico Depôt, per allò de ser conseqüents amb el comerç local i de proximitat. Ara bé, del que no em sé avenir es del veritable protagonista de l'esdeveniment, l'autèntic pioner de l'acte: el gerent de Crevicampus², que misteriosament també hi havia posat paradeta en un terreny aparentment alié. Encara em pregunte què oferia, si aprovats a meitat de preu i en primera convocatòria o bates i pitets³ a ratlles blaves i a l'engròs per a l'àrea d'educació artística. Aquest home és incansable. Pels carrers silenciosos, fa les nits enganxant cartells grocs a colp i so de 'precinto' tot provocant l'esglai i esgarrifances als qui dormiten a l'interior de les cases, mentre hi deambula fins ben entrades les matinades fredes en solitari; però ell com si res, a les 8 és dempeus prometent recuperacions a les patidores mares. Es mereix, molt de veres, una medalla al treball.

Ràfia i Outlet a Crevillent, mentre l'alcalde es passejava abillat amb polo de Ralph Lauren entre la plebs, i dient a càmera amb un somriure camaleònic: "és bo perquè la gent es distraga". Unes gotes de suor començaven a perlejar-li al front mentre feia aquell comentari als periodistes. Qui hi posa preu? Jo crec que no en té.

¹Malnom familiar de Crevillent
²Una acadèmia o centre d'estudis de Crevillent (el que hem conegut tota la vida com a "classes particulars")
³En castellà, "babero"

Sociolingüística de pa i porta

Hui divendres al matí. Campus de la Universitat d'Alacant. Molta gent camina amunt i avall. Jo, també. El sol li fa pam i pipa a l'home del temps de setembre. I escolte un fil de conversa en curs de 3 caminants:

—A mi el tonito del catalán me gusta; como lo he estudiado. Pero bueno, la verdad que aquí no lo habla nadie.

Era un estudiant universitari castellanoparlant que feia com de guia improvisat d'uns amics o, pel to, d'uns nous coneguts o companys de pis, i posava en situació la parella castellanoparlant que semblava que s'acabava d'instal·lar a Alacant. Jo anava sol i portava un farcell de cartells del concert de La Gossa Sorda sota el braç (els valencians no hem tingut la sort de nàixer amb un bon pa de pagès sota el braç, sinó amb cartells amb què reivindicar qualque cosa, principalment el fet i llengua nacionals) i hauria volgut alçar el dit i dir que jo sí que hi parlava, en català. No ho he fet perquè m'haurien caigut els cartells, però, sobretot, perquè els guies turístics sense donar d'alta en la seguretat social m'infonen un profund respecte, encara més si fan anàlisis sociolingüístiques de pa i porta tan acurades i encertades.

Espere que l'alicantino i els nouvinguts, de tornada del club social on han esmorzat, s'hagen topetat amb els cartells que he enganxat, i el primer haja mirat la parella i haja postil·lat:

—Bueno, quería decir casi nadie.

M'encanta que les estadístiques trontollen, ni que siga excepcionalment.

Aforismes (im)propis

Religió liberal

Si els treballadors no van als mercats, els mercats aniran als treballadors.

(Proverbi mahometà, s. XXI; Vargas Llosa n'és un gran imam)

La mort

Si férem, de la mort, inspectora de treball i hisenda, acabaria amb l’economia submergida en uns pocs dies, netejaríem les finances valencianes, desapareixerien els bitllets de 500€ i les factures en B; el nostre PIB s’equipararia a la mitjana europea. La mort és mà de sant. Té una salut de ferro de dalla, la mort.

Delicatessen

Delicatessen eren els entrepans de llet condensada i cacau en pols que ens fotíem per berenar als anys 80 del segle passat. I les sopes de malta amb rosegons de pa enfarinats amb sucre a caramull quan arribava el fred. Mmmmm.

Passió

Desordre psicològic que cursa amb embadocament, deliris de grandesa pròpia i aliena, episodis obsessivocompulsius, sequedat de boca, pèrdua de gana i escaldament o irritació dels genitals i els òrgans i teixits accessoris. Tots els casos estudiats han demostrat que provoca l’anihilació i volubilitat del seny. En els casos més greus, normalment els literaturitzats, provoca la mort per suïcidi (encara no s’ha demostrat, científicament, la mort a causa del concepte metafísic de la «pena»). Generalment porta aparellades complicacions socials, balafiament de diners, pèrdua de treball, d’amistats i aïllament social, a causa de l’absentisme i de la relaxació del sentit de l’obligació. Entre el tercer i quart any del seu diagnòstic, però, comencen a minvar els efectes de forma gradual i sense necessitat de cap intervenció. No s’han descrit ni es tenen evidències clíniques, fins al moment, de cap vacuna preventina ni tractaments pal·liatius que n'eviten o en disminuïsquen els efectes. L’OMS i la medicina alternativa recomanen, a familiars i amics dels apassionats, paciència, ço és, temps, i una infusió diària de realitat a boqueta nit.

Les matemàtiques de la vida

(microrelat)

Han fet l'amor, tràgicament. Ho acaben de fer. Regna la placidesa. Dels calaixos dels mobles s'escola un silenci fondo, etern. S'encenen, ambdós, una cigarrreta. Una pregunta, com rescatada del bagul dels misteris de la condició humana, trenca un precari equilibri. —M'estimes?, pregunta ella. —Crec que sí, respon ell. Les paraules del jove giravolten enllaçades als cercles de fum que, com a papallones circulars i caduques, desapareixen invisibles, com el seu amor, als peus del llit. Creure és dubtar, dubtar és viure. Viure és estimar. Viure, sense ella. Ell, capcot, continua sense poder aïllar la x d'aquella equació. Pocs dies després, marxa lluny, a trobar-hi respostes. Mai més no tornarà.