L'amor del pronom feble

Temps era temps que a Verbalunya, un regne llunyà de lletres i paraules, un pronom feble s’enamorà follament d’un verb femella de la bella primera conjugació. A més de feble, el pronom era poruc com un estruç en perill. Al tarannà vergonyós, s’hi afegia que la verb pertanyia a una categoria gramatical de classe alta, nucli del món oracional. Aquesta jerarquia, i un sistema ferri d’ordenació, omplien d’entrebancs gràfics i desànim el cor d’aquest humil pronom.

Malgrat aquesta situació contrària, quan queia la nit i l’activitat textual cessava, el pronom feble no perdia l’esperança, i romania -inquiet i consirós en un racó solitari del text que separava dos paràgrafs- somiant que un dia, carregat de valentia, a la verb el seu amor sense embuts declararia. Desitjava, amb una bona dosi de fantasia, unir-se per complet a aquella elegant paraula, sense guionets ni apòstrofs ni formes plenes ni reforçades ni elidides ni reduïdes pel mig i que, al seu entendre, no feien sinó nosa gràfica.

Cada dia de matí, quan un déu de tecles i ficció tot d’una començava a despertar els habitants d’aquell regne de mots i significats, el nostre pronom contravenia l'ordre i la llei i s’escapolia com podia de les combinacions binàries manifasseres per seguir de prop aquella bella verb. Tant feia que aquella dama, mesura de tot, comencés per vocal o acabés en diftong o consonant, ja que impel·lit per una barreja de por, prudència i respecte, com un gos falderet sempre s’hi apropava per darrere.

No passava cap jornada que no assajés una tonada per dirigir-se a l’amada. Però arribat el moment, la timidesa feia que s’empassara en silenci cada mot. Fins que un dia, fart de la distància i fredor que imposava el guionet, no pogué més i es decidí a fer el salt definitiu. Ebri de passió, amb les dents espetegant i nerviós que la suor començava a desdibuixar-li les grafies, però envalentit pel fruit que delerava, li declarà -en infinitiu i randeret- l’amor amb un “estime’t” precipitat.

La verb, confosa per aquella gens familiar forma, no entengué una tan singular declaració. El mirà desconfiada, girà cua acompanyada d’un sèquit de complements i posà punt final a aquella estranya demanda, tot deixant el pronom desolat, exhaust en una banda.

I heus ací l’arrel, doncs,

de la mala fama i confusions

dels humans de mala gana,

amb el nostre pronom feble:

un amor incomprés hi havia darrere.

La senyora Maua, el senyor Mangó

A Crevillent la gent sol invocar "la figa de la Maua!" i "els ous de Mangó!" per mostrar desaprovació, enuig, contrarietat, rebuig... Algun folklorista o antropòleg reputat hauria d'investigar si de la figa de la senyora Maua i dels ous del senyor Mangó va nàixer algun descendent els òrgans sexuals del qual han de ser també dignes de ser recordats. e tota manera, i sense cap mena de dubte, les paraules que més es creuarien aquest matrimoni fantasiosament empeltat per un servidor serien del tipus "unya (al canyao)!", "vés a volar milotxes", "vés a que te diguen les hores" o "a pastar fang". Un matrimoni, com es pot comprovar, ben avingut.

Salvaslips, banderetes

La meua neboda Laura em té desvanit. Amb tan sols 2 anyets i 8 mesos és tan desperta com una cria de furó. Aquesta setmana, mentre joguinejava aquí i allà a casa de la seua iaia (ma tia Georgina), va descobrir una caixa de Salvaslip que Carmen, la dona de la neteja, tenia a la bossa personal. La va agafar i va començar a desapegar l'adhesiu de cada protector íntim que contenia la caixa, i els va enganxar aquí i allà per tota la casa. Quan acabà va cridar l'àvia perquè veiera el que havia fet: "güela, güela, les banderetes de l'Àngel!" (les banderetes que pengen al carrer en la Festa del barri de l'Àngel). D'aquesta manera, tothom ens hem assabentat de la menstruació de Carmen, i de passada, de la imaginació de Laura.

En el mateix carrer de l'Àngel, una gitana seia aquesta setmana en una cadira. Plantada i darrere d'aquesta, una altra gitana passava els braços per damunt les espatlles de la primera, la qual tenia el coll torçut mirant al cel: la que estava dempeus li feia les celles amb una pinça a la de la cadira. Un sol de taronja quasi a poqueta nit il·luminava la cara de la gitana que es posava una mica més guapa en aquest saló obert d'estètica. Olé.

Hem de fer fora del govern aquesta colla de lladres, corruptes i mafiosos amb corbata que ens nega dia a dia la supervivència. Són titelles de la troika i amants dels monopolis. Contràriament, no treballaré mai de mestre (Rita Barberà trigarà menys a declarar la seua manifesta homosexualitat). L'única oportunitat que trobe per a la docència actualment i per a demostrar la meua vocació és quan alguna gitana del barri dels Palmerars o alguna dona major del de Sant Antoni d'Elx em demana que li llija el contingut de la notificació que em signa. ¿Cartero, me podrías leer lo que pone? Amb tot, no m'agrada llegir-los-les: normalment són infraccions de trànsit o rebuts impagats. És com comunicar als pares els suspesos dels fills.

Enguany proposaré a la comissió de festes de l'Àngel que penge les banderetes que la més sàvia i petita veïna del barri ha dissenyat mai. A més d'originals i ecològiques, són més atractives i amicals que no pas les estanqueres i blaveres que hi pengen cada any.

V de Vespa

Crevillent. Divendres 5 de juliol. Un bon mecànic d'Elx troba l'avaria a la Vespa i me l'arregla definitivament. Pensava que no podria fer el viatget. Acabat de treballar, hi carregue la tenda de campanya, prismàtics i ulleres de busseig i arranque cap a les Marines a passar el cap de setmana d'escapada. Faig una parada breu a La Vila. Prenc una orxata i fartons casolans a l'orxateria Alboraia. Quan isc cap a Benidorm pel carrer del Camí Vell de València, el canvi de rasant de la carretera fa aparéixer els primers gratacels, com si isqueren directament de terra com a arbres de formigó que han rebentat l'asfalt. A mà esquerra es veu també el Puigcampana amb el queixalet que li falta.

(Cliqueu damunt les fotos per ampliar-les)

 

A La Vila, el bar Vila al fons

L'Alfàs del Pi. A mitja vesprada hi arribe. Passejada pel Parc Natural de la Serra Gelada. Al Tourist Info de la platja de l'Albir pregunte pel càmping. La xica que m'atén em diu que d'on sóc, i li dic de Crevillent. Em confessa de bon rotllo que tinc un accent ben tancat i que no sabia fer-me si català o de València (comarques centrals). M'hauré de revisar l'aparell fonador, que sembla que emet sons molt catalanescos. Plante la tenda al càmping CapBlanch quasi de nit.

 Bèrnia des de la Serra Gelada

El Far de la Serra Gelada al fons

Mines d'ocre

Calp. Dissabte 6 de juliol. M'alce a les 5 del matí perquè vull vore eixir el sol des del cim del Penyal d'Ifac. Passe per davant les Salines, encara és de nit i els flamencs pasten als bassals. A les 6 i mitja inicie la pujada cap al cim d'aquest parc natural. El primer tram fins al tunelet és suau però tot seguit apareix al terra el tipus de roca més esbarosa que he xafat mai. Cartellets n'avisen de la perillositat. Ix el sol amb la queixa ritual i incessant del crit de les gavines, que sembla que s'esvaloten en vore assomar l'astre a l'horitzó. El sòl de terra sembla un corral de gavines, ple aquí i allà de caguerades i plomes. Quasi en el cim veig cries xicotetes de gat, també un adult. Els crits de gavina adulta de vegades s'assemblen a miols dels gat, d'altres a plor de xiquet de bolquers. Les de gavina juvenil fan soroll de ferro rovellat d'engrunsador de parc infantil o de xiulet afònic.

Aconseguisc vore un falcó pelegrí que és perseguit per unes gavines que l'encalcen. El falcònid finalment agafa més altura i desapareix. El que no aconseguisc vore és cap exemplar d'un endemisme de flora meravellós però en perill d'extinció: la Silene d'Ifac. Silene em sembla un nom ben bonic per a qualsevol xiqueta nascuda a les Marines. Supose que a Calp, Altea, Alfàs, etc. ja hi haurà dones amb aquest nom propi.

Baixe el penyal i em desdejune amb alguna cosa que compre al Mas y Mas de la Plaça de la Constitució. Anoteu: em cobra una caixera amb posat de mare de família que, en sentir que m'hi dirigisc en valencià, comença a parlar-me en una barreja de català "uriantal" i andalús. Em sembla fantàstic, supose que Cristina (la xapeta de la camisa així la identifica) també m'haurà confós amb un principatí. Si hi aneu, parleu-li valencià, sembla que s'hi sent a gust. És baixeta, bruna i du ulleres. Puge a la Plaça de la Vila i m'hi trobe un captaire que dorm en un banc dins un sac, al costat té un carret de supermercat ple de roba i andròmines del tot indefinibles. Li deixe el suc de pinya i unes rosquilletes que havia comprat. No se n'assabenta (o potser sí) perquè dorm.

Calp és un poblet amb encant, potser invisibilitzat, amagat per tanta torre i tant de gratacel. Som un país d'aberracions urbanístiques a l'engròs, patim un urbanisme que minimitza i mata la bellesa cultural i patrimonial que posseïm, que ens despersonalitza.

 Calp i el Penyal d'Ifac al fons, des de la platja de l'Olla encara de nit

 Salines de Calp

Abans de pujar Ifac

 Les gavines amigues

 

Sol ixent des d'Ifac

 Arribada al cim

 

Gat d'Ifac

 

Calp (amagat)

Cales: Advocat, Baladrar i Ambolo. Deixa Calp a mig matí i enfile amunt a Cala Advocat. Hi bussege. Encara no han obert el xiringuito. Després de Baladrar tire al Cap de la Nau. Compre per a dinar en un supermercat Pepe la Sal. Una caixera, a qui em dirigisc en valencià, em diu ai si parles valencià, és que amb la cara de guiri que feies! Si ho haguera sabut t'haguera parlat valencià. Tinc una relació especial amb les caixeres dels supermercats: em prenen per català de Catalunya o guiri, però mai per valencià o català del País Valencià. Cap de la Nau i Ambolo. Em recree en les vistes. Els ulls se m'omplen de bellesa, el cor de bones sensacions.

La ictiovespa, amb escates i brànquies a la

Cala Advocat (Moraira), amb Ifac al fons.

 Cala Baladrar (Benissa)

Cap de la Nau (Xàbia)

Cala Ambolo (Xàbia)

Parc natural del Montgó i Cap de Sant Antoni. Tot i la solana del migdia arranque cap al Montgó, puge i baixe la carretera de les Planes per arribar-ne a les faldes, a l'ermita del Pare Pere. Comence l'ascens. A meitat camí, sent uns plors de dona per allà dalt. No en faig massa cas. Una mica més amunt, però, em trobe al bellmig de la senda una xicota d'uns vint-i-tants anys, de complexió gens -però gens- atlètica i amb un atac de pànic-ansietat que ella mateixa reconeix. Em diu que el nóvio s'ha encabotat a pujar fins al cim i ella s'ha quedat allà, encallada. Em demana aigua. No se'm llança a plorar als muscles perquè sembla que té ben desenvolupat el sentit del ridícul. Era la dels plors d'abans, efectivament. Li done aigua i li dic que no es preocupe perquè el que li queda per baixar és molt fàcil. Se m'acomiada dient-me que si veig un xic amb samarreta grisa és el seu nóvio, que li diuen David i vol que li faça saber que ella se n'ha baixat. Intuïsc que el nóvio no tindrà sexe eixa nit. (Si els nóvios s'abandonen segons la intensitat dels crits que et provoquen, potser diumenge també hi haurà un fadrí més, qui sap.)

El tram final per pujar al cim és un trencacames. És una senda amb roques que semblen esglaons amb aristes, que t'obliguen a fixar la mirada sempre al terra. El paisatge canvia de dalt a baix. Les sendes de sorra rogenca i els margallons que les flanquegen hi confereixen un toc desèrtic, fins i tot volcànic, a l'altiplà que forma el Montgó en la part superior. Finalment hi arribe, esgotat. Dos ascensions en un sol dia passen factura. Sort que duia alguna peça de fruita. Les vistes, però, ho recompensen tot. Es pot dir que es divisa quasi tot el País Valencià: amunt Cullera, La Murta i més enllà; avall, Bèrnia, el Puigcampana, Alacant i encara més. Quan en baixe, em fot de dos glops un litre de suc de pinya del Consum de Dénia.

 

 

Xaló, Murla, Benigembla, Benissa... i la malea. Quan deixe Dénia, faig una aturada breu al Cap de Sant Antoni i tire cap a Xaló, on l'Àngel Llinares i la nóvia m'esperen per a sopar i anar al concert de La Raíz a Benissa, juntament amb les altres xaloneres. S'hi apunten in extremis Josep Candela i l'Homenet de Guardamar que pugen des del Baix Vinalopó. Les xaloneres s'empinen la botella de cassalla que fa feredat, tenen molt -però molt- de saque. Bevem, ens ho passem de categoria i aquest dissabte tan llarg acaba a les 8 del matí dormint la bufa a Murla. Diumenge és dia de ressaca i devastació total; com diria la Holly Golightly de Truman Capote: dia de malea (física).

 

Diumenge 7 de juliol. Banyet a la piscina de Benigembla on l'Àngel fa de socorrista. Hi dinem, descansem un poc i me'n baixe a mitja vesprada cap a casa, desitjant que la Vespa no em done cap ensurt. Faig parada a La Vila Joiosa. Aquest poble sempre està en obres, ja pot fer anys que hi vinc o passe. Abans que es faça de nit arribe al poble, després de travessar desenes de palmeres d'Elx.

 Església ortodoxa russa a Altea

Església de La Vila Joiosa

En resum, 3 parcs naturals visitats, 3 cales, més de 20 pobles que he passat, on he estat, 4 comarques, un concert, no-sé-quants-supermercats amb les seues caixeres simpàtiques i més de 400 quilòmetres de carretera registrats... Viatjar (amb V de Vespa) pel País (amb V de Valencià), i a soles, és d'aquelles experiències que tothom hauria de fer. De vegades em pregunten com és que m'agrada viatjar a soles. La resposta és que, realment, mai viatges a soles del tot.

A la meua nebodeta Laura ja li fa goleta la Vespa

Pels mugrons les coneixereu

"Alumnas han utilizado el dinero de su beca para ponerse tetas." Ho va dir fa un parell de dies Paloma Cervilla, corresponsal política del diari ABC. A qualsevol cosa diuen "corresponsal" i "diari" hui en dia. "Wert anuncia la reducción de becas para evitar el aumento de tetas". Aquest segon titular me l'acabe d'inventar, però hi podria cabre perfectament en una columna d'un dels molts panegírics que col·laboren amb la dreta espanyola.

La nota de tall per a aconseguir la beca ministerial passa, doncs, del 6,5 al 90(-60-90). Totes les dones que no arriben a la mida es queden sense ajuda educativa, ja que són indivídues suspectes de voler arribar-hi. Sanitat transferirà a la inspecció educativa la competència de les mamografies, que podrà exigir a les alumnes que han gaudit de beca una revisió fins a 5 anys després de l'ingrés efectiu en el compte corrent i reclamar-ne el reemborsament. (en el concepte de l'ingrés del reemborsament, les acusades hauran d'escriure "cobrament indegut".) Així s'evita la suspicàcia de la silicona, la "picaresca" de la copa i el mugró turgents.

La Cervilla hauria de saber que la concessió d'una beca és tan sols una xicoteta ajuda: ella va cobrir el cas de Mònica Lewinsky, becària que havia de pagar-se la carrera acontentant també el propietari de l'Air Force One. I una cosa és que una becària pose Clinton en mode jet. Al cap i a la fi la societat americana està avesada que la Casa Blanca es taque de tant en tant des de l'època dels Kennedy. Entre el glamour de Kennedy i la Monroe i la vulgaritat de Clinton i un blowjob hi ha 52 estrelles que tot ho justifiquen i enlluernen. Però no puc imaginar-me Rajoy i una becària de Pozuelo de Alarcón, la mare de la qual ha posat rametes de julivert a Sant Pancraç perquè porte bons auguris a la filla estudiant. La niña de Rajoy... la cara de Rajoy... no, deixem d'establir relacions capcioses, que l'estanquera no té estrelles, sinó pollastre.

Si jo fóra columnista d'un diari catalanista i d'esquerres, no se m'ocorreria demanar comptes a l'Alícia Sànchez-Camacho per l'empastre de bótox que du als llavis. (Tampoc li demanaria el telèfon de la clínica, atés el mal resultat estètic.) "Els ciutadans de Catalunya paguen el bótox a l'Alícia". Oi que seria un titular cridaner? Jo, amb els diners d'una beca, recorde que em vaig comprar un cotxe de segona mà. El cotxe em permetia acudir al treball, i amb el treball pagava el lloguer, les fotocòpies, les taxes universitàries i els entrepans almussafes del Centre Social Terra de Benimaclet. I així em vaig traure la carrera.

Però un servidor, que ha sigut mestre, alumne i carter alhora, pensa que està totalment justificat que les alumnes s'implanten silicona a la pitrera amb els diners de la beca del MEC, tot i que és amant dels pits naturals. La justificació és econòmica i social, hi ha una relació directa causa-efecte: com més pits, més autoestima i millor autoimatge; com més autoestima i millor autoimatge, més rendiment acadèmic; en resum, la mida 90 implantada en els pits de l'alumna assegura el 6,5 (i més!) d'en Wert. O és que el senyor Wert i la senyora Cervilla també posaran nota de tall a la forma de trobar la felicitat?

PS: A Paloma Cervilla el diari del règim li paga les dietes, a l'Alícia la ciutadania; els tupperwares de ma mare, en canvi, no els cobria la beca.

 

Dalt, l'Alícia, abans i després de rebre sous públics

 Aquí la Paloma; a aquesta, més que un sou públic,

el que li fa cal és un rescat esteticomoral