dilluns, 19 de juliol de 2010

Els malbaratadors del somni i la nació dels anormals




El passat dissabte vam estar de festeta amb l’amic Josep-Manel Goméz i Aldeguer, un dels guardians –en excedència laboral, però– de la frontera sud del País Valencià, Guardamar del Segura, a 30 quilòmetres del meu poble, i vaig fer les fotos que més avall podreu veure, instantànies que parlen sobre la identitat d’un poble: el nostre. Vaig fer una foto a la placa metàl·lica d’una de les avingudes més importants i artèria principal de la ciutat culturalment catalana més meridional. I ho vaig fer perquè he recorregut molts poblets i viles del nostre país i en la gran majoria m’he trobat un carrer, plaça, avinguda o passeig dedicats a la denominació més genuïna i singular que ens identifica i ens defineix: PAÍS VALENCIÀ, un cop superada la nomenclatura “Regne de València”, més pròpia de l’època medieval que no pas de la moderna que ara vivim i de la qual som protagonistes. I ho vaig fer, dic de nou, per recordar com alguns botiflers (com els del Bloc Nacionalista Valencià) volen abaratir el somni nacional i han fet de la màxima “Si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi” el modus operandi habitual, ja que van proposar en el seu famós Congrés -de Figures- Nacional d’acceptar la denominació espanyola imposada i estèril “Comunitat (de Regants o Veïns) Valenciana”, així com d’altres desficacis i vendes identitàries que no paga la pena d’esmentar

Si agafeu una guia de telèfons de les províncies d’Alacant, Castelló o València podreu comprovar com “País Valencià” sovinteja entre els noms dels carrers dels nostres pobles amb una normalitat que esborrona i que ja voldrien castellans i botiflers per al termes “Espanya” o “Comunitat Valenciana”. Nosaltres, la nació, la somiem i la volem completa, republicana i federal, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, sense renúncies ni exempcions forçoses.

Normals i anormals. Pervertir la realitat, desconfiança, autocensura.

Paral·lels de normalitat… qui els defineix, qui els assenyala? Tenia un professora que, en sis mesos de classe, sols l’havia escoltada pronunciar “Comunitat Valenciana” per a referir-se al nostre País. Un dia vaig acudir a una tutoria per resoldre uns dubtes, i amb tota normalitat i cap èmfasi jo li preguntava per aquest o aquest altre tema, em dirigia a ella i per a referir-me al meu País, jo hi deia “País Valencià”, lògicament com sempre he fet des que tinc ús de raó. Una hora després d’aquell horari de tutoria i passat el descans, hi teníem classe, i aquell dia, després de mig any i un quadrimestre, la professora va pronunciar per primera vegada durant la classe el terme “País Valencià” per a esmentar el lloc on vivim (o malvivim). La docent no era jove, ans al contrari, estava a punt de jubilar-se, però pensava –pense jo– que aquells alumnes que tenia al davant en el curs 2009-2010 eren molt joves per a saber què era allò de “País Valencià”, potser que era una generació que havia nascut i crescut amb “Comunitat Valenciana” com a terme de normalitat “regional”; o potser pensava que allò de “País Valencià” era cosa dels anys 70, de la transició, i que els alumnes la censurarien o la tractarien com si fóra un dinosaure que no s’ajustava a allò que els nous temps havien portat.

Un altre cas: curs escolar 2008-2009, 1r de Diplomatura de Magistgeri, classe de Psicologia de l’Educació, línia en valencià, mes de novembre, ens assignen una professora des de Generalitat que no parla valencià i que ha fet classes a la Catòlica; el primer dia que hi acudisc, veig que no fa les classes en català, que la resta d’alumnes, tot i ser catalanoparlants de les comarques centrals, es dirigeixen a ella en castellà; el segon dia li plantege un dubte enmig de classe i ho faig, com d’habitud, en valencià, i note un grapat de mirades d’estranyesa, com si s’haguera podruït un fet anormal a causa del registre que jo havia fet servir; la mestra em contesta en castellà i es disculpa per no fer-ho en la mateixa llengua amb què m’hi he dirigit; minuts després una xicota valencianoparlant que li havia preguntat abans en castellà i també durant la classe anterior, ara ho fa en valencià: la anormalitat havia vist perdre la “a” i esdevenia normal; altres segueixen la lògica de la xicota i d’aquell xicot que havia encetat la maniobra totalment involuntària.

Si anomene aquests casos no és amb cap altra finalitat que constatar com l’autocensura és tan habitual entre els valencians i valencianes –inclosos els nacionalment conscients– que passa desapercebuda diàriament, i que tal autocensura nacional és la conseqüència directa d’una censura prèvia que dura ja més de 30 anys i que ha estat pactada pels dos principals partits espanyolistes: PP i PSOE.

Quan la anormalitat esdevé normali s'hi ha de conviure

Parlar valencià, enarborar una senyera quadribarrada sense blau o anomenar casa nostra “País Valencià” és fer política, em diuen alguns. En canvi, parlar castellà, posar al balcó l’estanquera o anomenar “Comunitat Valenciana” a la nostra terra no és polititzar la troca, és d’allò més normal, ves per on! Si vaig a l’oficina de SUMA i parle en valencià, la funcionària em mira amb cara de manssanetes agres i pensa que faig política; si el Barça guanya la Champions i trac l’estelada al carrer, el veí d’enfront diu que estic polítitzant l’esport; si presente un powerpoint a classe i incloc el terme “País Valencià” per denominar l’àmbit territorial d’implantació del currículum de Primària és fer política; si estic entre un grup d’amics i n’hi ha una o un que parla castellà i em dirigisc a ella o ell en valencià és que mos pares són polítics nacionalistes de soca-rel o que he anat de menut a l’escola La Gavina o La Masia, m’han adoctrinat i tinc la política present a tothora, fins i tot quan em raspalle les dents.

En canvi, si un castellanoparlant toca al 012 i parla castellà, la funcionària valencianoparlant del PROP no pensa en res més que atendre la comanda i prou; si el Madrid guanya la Lliga i l’aficionat de torn trau la bandera forastera no fa política ni res que s’hi assemble; si una companya de classe presenta un treball a la resta de companyes i companys i parla del decret curricular de la “Comunitat Valenciana” és una forma normal de concebir i denominar la legislació i el territori; i si entre un grup d’amics de 10 membres que es fan un gelat a la platja de Santa Pola i sols un d’ells parla castellà i tota la resta parlen valencià però canvien al castellà quan es dirigeixen a ell, això és una conducta normal, ajustada a la situació comunicativa.

La setmana passada, un home d’Asp, d’uns 65 anys, entra a l’oficina de Correus, el de la finestreta, conegut d’ell, li diu: “¿!Qué!? Ha ganao la Roja, eh!?”, i l’home li contesta: “Sí!, sí!, lo único malo es que el Puyol ese hasiendo política como siempre, porque sacó la señera catalana esa”. La mida intel·lectual de l’home, la ment tan primària de la qual feia gala no convidava a la rèplica. Però jo, tot i això, escoltador atònit, em quede palplantat fent-me creus, com si m’hagueren pegat una destralada enmig de l’ouera…

Que vinga Déu i ho veja!

Jo, Àngel i Josep-Manel prioritàriament Aldeguer davant el monument dedicat als Països Catalans (oficialment i eufemística "a la cultura comuna"), a Guardamar del Segura.

3 comentaris:

  1. Això del canvi de llengua en les classes universitàries no només es dóna al País Valencià. A la resta dels Països Catalans, per desgràcia, la cosa no és molt diferent.
    L'excusa "fer política", de tan sobada, ja cansa. Ser autonomista no és fer política, però ser independentista, sí. Ni ells mateixos s'ho creuen. Però alguna mentida s'han d'inventar.

    ResponElimina
  2. un text inspirador! País Valencià, lliure i sobirà!

    ResponElimina
  3. Hola, com va? m'he llegit tot el teu escrit i m'he sentit identificat. Quan dic "País Valencià", qui em sent em pregunta: País Valencia??? N'estic fart, la veritat.
    Jo també estic fent Magisteri, i estic de pràctiques. He vist que hi ha xiquets/es que parlen català, però entre ells NO... no m'ho podia creure. Jo els deia: Per què no parleu entre vosaltres "valencià"? i deien: sí, mira, sí que el parlem, i de broma el parlaven. El problema que hi ha en eixa classe és que hi ha més castellanoparlants que catalanoparlants, i tots parlen castellà. Ixes de l'escola, i els pares tots parlen castellà. No saps la impotència que m'entra. T'entren ganes de dir: "Tu, maleducat, parla català".
    Ara sempre parle català a tot el món, fins i tot als castellans. I QUE PROVEN A PARLAR-ME EN L'ESPANYOL IMPERIALISTA!!!
    Quina és la solució? Parlar-los de País Valencià (que s'acostumen a eixe nom), parlar-los correctísimament en català, i sempre que toque donar valencià, dir-los "valencià-català", i punt. A l'hora de fer oposicions, dir "Comunitat Valenciana" per no "ferir" els examinadors i que ens agafen mania o diguen que volem "catalanitzar" la "ComunidaZ Valenciana".

    Salutacions.

    ResponElimina