Ja pots residir a London, Ginebra, Barcelona, València o Maó; entrar a la nit, matinada o en despertar; amb cotxe, tren, autobús o sidecar. Siga com siga, quan arribes al poble sempre ensopegues amb algú que corre. Puta mare!, però d'on ix tanta gent corrent!? De qui o de què fugen? Et tires un pet i et cau un mortal corrent amb un dorsal al pit i demanant-te pel temps que ha fet; hi dónes un cop de peu, a un cantal, i salta un humà fent sèries per aconseguir més força explosiva o no sé quina altra andròmina! El fet és que centenars d'ànimes en pena crevillentines corren per defugir l'intens i estantís tuf a mediocritat que ho embafa tot. Com que no es poden dedicar a res d'allò que les societats i ciutats normals fan (anar al cinema del poble, al teatre del poble, a les cases de cultura amb programacions culturals estables i de qualitat del poble, a les sales de concerts del poble, als centres comercials del poble...), doncs corren. En circumstàncies normals, a ciutats normals, deia, la gent beuria per oblidar, o se suïcidaria, arribat el cas; però al poble, la gent corre. Abans, cantaven per oblidar, alleugerir o acontentar els rigors dels camises blaves o dels durs treballs al sol. Ara, però, corren (hi ha qui combina tradició i modernitat i són ciutadans llorejats per la comunitat local).
Això fa que Crevillent siga uns dels municipis de tot el País Valencià amb la major densitat d'endorfines per metre quadrat a la hipòfisi, hipotàlem i mesencèfal municipal. Però amigues i amics, lectors accidentals, per molt que el calb del Lidl s'enteste a convéncer-nos amb publicitat per a borderline, a l'entrada del poble, que si 'la qualitat no és cara' i tal i tal, el poble, el Poble, culturament i políticament fa pudor a mediocritat. Ni en els millors temps de Cartonajes s'havien percebut els efluvis que ara ens fan empassar els "manadors" (i mira que Cartonajes, empresa capdavantera en recrear paradissos olfactius -i fiscals-, ens va ensinistrar la pituïtària per gaudir i fer-nos un calendari penitencial de dies de pudor roïns, força roïns o insuportables). Però res comparat al d'ara.
I qui és i on és un dels principals responsables d'engegar el ventilador per fer córrer tal mediocritat? Doncs hi ha un tarat delirós, de tractament excel·lentíssim, que viu al Vial del Parc i que ja fa 16 anys que la fomenta i la vol perpetuar ad infinito, la mediocritat. El tema dóna per a tant que, ben mirat, podríem publicar-ho per toms col·leccionables. Aquest sentiment patològic d'amor-odi que tu (sí, tu) i jo (sí, jo) compartim forçosament en relació al nostre poble fa que els qui viuen muralles endins tinguen un desig incontenible de marxar, i els qui residim portes i milles enfora de la vila ens provoque una mica d'oix de tornar-hi. Però per hui ja n'hi ha prou, que aquesta reflexió comença a destil·lar pudor.
Això fa que Crevillent siga uns dels municipis de tot el País Valencià amb la major densitat d'endorfines per metre quadrat a la hipòfisi, hipotàlem i mesencèfal municipal. Però amigues i amics, lectors accidentals, per molt que el calb del Lidl s'enteste a convéncer-nos amb publicitat per a borderline, a l'entrada del poble, que si 'la qualitat no és cara' i tal i tal, el poble, el Poble, culturament i políticament fa pudor a mediocritat. Ni en els millors temps de Cartonajes s'havien percebut els efluvis que ara ens fan empassar els "manadors" (i mira que Cartonajes, empresa capdavantera en recrear paradissos olfactius -i fiscals-, ens va ensinistrar la pituïtària per gaudir i fer-nos un calendari penitencial de dies de pudor roïns, força roïns o insuportables). Però res comparat al d'ara.
I qui és i on és un dels principals responsables d'engegar el ventilador per fer córrer tal mediocritat? Doncs hi ha un tarat delirós, de tractament excel·lentíssim, que viu al Vial del Parc i que ja fa 16 anys que la fomenta i la vol perpetuar ad infinito, la mediocritat. El tema dóna per a tant que, ben mirat, podríem publicar-ho per toms col·leccionables. Aquest sentiment patològic d'amor-odi que tu (sí, tu) i jo (sí, jo) compartim forçosament en relació al nostre poble fa que els qui viuen muralles endins tinguen un desig incontenible de marxar, i els qui residim portes i milles enfora de la vila ens provoque una mica d'oix de tornar-hi. Però per hui ja n'hi ha prou, que aquesta reflexió comença a destil·lar pudor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada