La divisa del tafur

Esclau del desig,
enemic de la paciència,
la llibertat s'esmuny entre els dits.
La voluntat penja d'un fil,
rea, la consciència,
no hi ha parada, ni principi, ni fi.

La calor que mata, les mosques que fan viure

“Mare meua, quina calor que fa!”, és la queixa ritual més comentada aquests dies de finals de juny. Que si ixes al carrer i és un forn, que si l’onada de vent subsaharià, que si no recordava res semblant, que si és insuportable, que si les mosques... Encara hi ha qui hi posa molta més imaginació (sol ser fantasia sexagenària) i diu que els moros instal·lats a la carretera nacional són els qui ens han portat la xafogor (SOS Racisme hauria d’instal·lar la delegació comarcal permanent a Crevillent, si de cas ben a prop de l’ambulatori, perquè la gent gran se sufoca, sobretot, quan veu entrar magribins a fer ús del “nostre servici de salut, que tant ens ha costat de guanyar”). La cultura popular té una imaginació foramidada, i si no, tireu mà de memòria i recordeu la llegenda de l'adveniment de les mosques, la culpable de l’aparició de les quals va ser una iaia (dones o estrangers, com veieu, enemics bíblics i públics tostemps) que, avorrida, li demanà a déu nostre senyor que li enviara quelcom amb què entretenir-se, i déu, atent i lliurat com sempre als seus deixebles seguidors, li envià una plaga de mosques que encara patim.

Jo, als defensors de cabells blancs de “lo nostre”, amb tot el respecte que em mereixen, no deixe de recordar-los, escoltat el comentari xenòfob, que els moros no acabaran amb el sistema de salut pública, sinó que els culpables seran ells per traure tant de prospecte innecessari, que semblen xiquets jugant a intercanviar cromos; i els afig que, per acabar d'enterrar la sanitat pública, sempre tindran l'ajuda privatitzadora del partit polític a qui voten amb la bava blava defora des de fa anys (llavors el comentari els fa l’efecte de galtada a mà oberta que els hi puja la vermellor o provoca alguna lipotímia sobtada). Lluny del Sàhara, i comentaris nefastos o innocents d’analfabets funcionals a banda, és ben cert que fa una calda que mata. Mata veure com la gent s’estressa als embussos dels semàfors, tot obrint les portes i inflant-se a claxonades i clatellades. Com que no hi ha prou amb el vermell que produeix el sol, tiren mà dels palmells per acaronar-se i encarnellar-se les galtes. I encara, els més tunnejats branden navalles que provoquen fiblades mortals al conductor de davant perquè "anava pisant ous" o "li havia furtat el lloc" on sempre aparca i que és com si fóra d’ell, encara que no pague la placa d’eixida permanent. Porque yo lo valgo. Si és que ja ho diuen: massa publicitat.

A la gent, amb tanta calina, se li escalfen els collons de mala manera, de vegades de manera irreversible, com als de les navallades esmentades. Tot són escaldats aquests dies, gorraures a l’entrecuix i pertot, i els amples de cuixes o de glutis cel·lulítics no guanyem per a Positon (contenim com podem la tentació de presentar mocions municipals per canviar el “Xec nadó” pel “Xec Positon”), ni les farmàcies per a dispensar-ne. La calor exhaureix fins i tot els remeis pal·liatius contra la pròpia calor. Mentre el mercuri puja, grau a grau, la paciència s’esgota, gotinyant, gotinyant, galtes avall.

Sort que s’acaben les classes d’ensenyament reglat universitari i no universitari, perquè els rodals de suor que floten a la superfície axil·lar de les camises o vestits d’alguns mestres fan mal a la vista, a la vista com a mínim, per no esmentar als altres sentits. Hi ha alguns profes que encara s’entesten a alçar el braç o a escriure a la pissarra, pensant que així són diligents i compleixen professionalment amb la feina encomanada, sense tenir en compte, però, que estan infringint un dels principis deontològics de la docència: no donar arguments als alumnes malparits perquè inventen malnoms magistrals, paren atenció en tòpics secundaris i acaben passant notetes sota taula amb les collonades burletes (al de Matemàtiques li déiem el “Senyor Marcos i Anillos de Saturno”, i al de Coneixement del Medi el “Don Constancio Glàndula Sudorípara de nivell 7 en l’escala Richter amb epicentre a l’aixella”; ens fascinava jugar amb el lèxic específic). No vull ni imaginar-me com serien les classes al levante feliz durant l’època franquista, amb tot de falangistes reconvertits a mestres i alça que t’alça l’aleró dret, amb el “cara al sol” com a teló de fons (això explicaria la imaginació inabastable dels Monzó, Moliner, Pàmies, Torrent i companyia).

Amb tanta calor, totes les ganes augmenten: les ganes de barallar-se, amb la parella, amb l'ordinador, amb el veí a qui li la tens jurada des que et va piratejar la connexió a Internet però bé que es paga el Digital+ sense compartir-lo; les ganes de morir-se; les morts per colps de calor produïts per la suggestió o la voluntat expressa de les persones que havien desitjat morir-se incapaces de suporta-la, la calor; les ganes de beure; les ganes de separar-se o de divorciar-se de la parella amb qui t’has inflat a galtades hores abans; les ganes de trobar parella per inflar-te a hòsties com fa la parella que coneixes i que veus inflar-se a galtades tothora… Bé, tot no puja amb la calor. Hi ha dos activitats humanes essencials la pràctica de les quals cau a nivells indecents amb l’arribada del Llorenç i dels, suposadament, moros mortificadors: les ganes de treballar. Ja m’agradaria, ja, veure un nord-europeu pencant a la costa occidental mediterrània, llavors seria jo qui li passaria les estadístiques de productivitat per la morrera, a ell i a la comissària alemanya de treball); i unes altres faltes de ganes més greus i preocupants encara: les de follar. Sí. Redéu, si és que ara no hi ha qui folle!, bé, precisaré una afirmació com aquesta, tan transcendental per al meu honor de mascle alfa: no és que no hi haja ganes, sinó que no dóna gust ni de posar-se a la feina entre bambolines llençòliques perquè tot és suor a la redor, de dia i de nit, que tan bon punt toques la pell del mamífer que t’acompanya comença a brollar, per aspersió, líquid salí; i si engegues l’aire condicionat per evitar-ho i fer més agradable i plaentera una situació que hauria de ser-ho sense haver de condicionar-ho, catanyof!: constipat de mil dimonis al matí següent ―Enric, com és que estàs tan constipat? ―et pregunta la caixera del Mercadona mentre escolta, de fons, els pits pits de l’infrarojos. ―Ehem, ―t’escures la gola―, aatxís!, aatxís!, no res, que anit vaig eixir a córrer i se’m va assecar la suor abans de dutxar-me. Sí, ja, i a ta mare va que fumes. O com diríem al poble: meu xape!, tot per no dir-li que, un polvo recalfat i fallit, provoca suor freda, congestió nassal i malestar generalitzat.

Però no patiu!, no patiu!, que la calor ha arribat per quedar-s’hi tan sols uns mesos, i si engrosseu les llistes de divorcis o separacions del registre civil o les de defuncions per accidents “verbals” de trànsit no sereu cap anomalia singular. Que la calor, a qui no mata, fa més fort, i quan no fa fort, engrossa i enrojola. El secret, no us enganyeu, és suportar-la amb imaginació i ironia, i no tant amb aparells climatitzadors. Si no que li ho diguen a l'irònic creador de la parèmia “A l’estiu tot el món viu”. En prenc bona nota.

Echegaray, Cal Coixet; Ca les Patates, Cervantes

Fa uns dies vaig postejar una entrada en què encetava una sèrie. I no dic res més, que després tot se sap. Doncs bé, hui, tot seguint aquella sèrie, escriuré sobre més quioscs famosos i indrets d’infantesa la claredat memorística dels quals he perdut, a causa del jou implacable del temps i la natura marcesible de la memòria. Intentaré, però, fer-ho brollar malament i com puga. No seria debades que m’ajudàreu.

Quan jo era un roig mampèl sopetes de mel vivia al carrer Echegaray, bé, realment era Perdigonera, però mon pare sempre deia que era “Echegaray” (en un muntanyar entre la Salut i l’Àngel), supose que no sols per la confusió provocada per la confluència d’aquells carrers amb mala retolació i cap delimitació clara, sinó també perquè era de l’Athletic de Bilbao i el cognom del guanyador d’un Nobel amb carrer dedicat l’agermanava d’alguna manera amb l’equip de les seues passions. Però també vivia ―visc― al carrer Cervantes (al barri del Pont), d’ençà que la meua àvia no es valguera per si sola. Tres mesos Echegaray, tres mesos Cervantes, família amunt, maletes avall, viure a torns segons les necessitats humanitàries. Això ara no passaria, amb tant d’egoisme i residències àvides de gent gran per amuntonar.

Si m’estava a Echegaray, de muntanyar. Si era a Cervantes, de ciutat. Ni esmentar cal que preferia muntanyar. D’allà, del muntanyar, escapat alguna vesprada, anava a jugar a futbol a la plaça el Paseo. I heus aquí el primer quiosc amb història pròpia: Cal Coixet, el propietari del qual era de nom Joaqui, i no és que tinguera mala llet, com deia la gent, sinó que nosaltres li la creàvem. Era on és ara el Café Tertúlia. A la plaça, entre sabatada i sabatada a la pilota que els iaios ens prenien per no destorbar-los les passejades, anàvem, assedegats com a pollets de niu, a apaivagar la set a Cal Coixet. Només entrar, a mà esquerra, hi havia una pica i una botija que el propietari oferia gratuïtament a la canalla. La botija, de color terròs, esdevenia negra amb la ronya que teníem a les mans. S'escoltava un ahhh ben satisfet quan cadascun acabava d’empinar el colze. Gitanos, paios i d’altres ètnies ens amorràvem al gallet de la botija com corderets munyint la mare ovella. I no passava res, ni hepatitis, ni herpes, ni boquerons en vinagre. La vida a rebolcons per places i descampats ens guaria d’infeccions que ara patim voluntàriament amb l’obsessió higiènica. El Coixet era mestre en el preparat de cartutxos de torrat, i allà vaig descobrir que les xufes serien, per sempre més, un dels meus tubèrculs preferits. Però quan el Coixet va substituir la tradicional botija per una de plàstic de color blau made in China d’on recorde haver begut les darreres vegades, vaig entendre que s’acabava un cicle. A poc a poc, arribava l’imperi dels polímers i de les franquícies comercials per quedar-s’hi. Cal Coixet, poc o molt després, va tancar. Mut i forrellat.

En aquella plaça, quan no jugava a futbol, em dedicava a defenestrar pollets d’oreneta dels nius que els hirúndids feien a sobre de les arcades de l’entrada a l’església. En la mateixa trompa de déu, i amb els animalets de déu nostre senyor. Com? Doncs amb la insistència destructora de ganxos propulsats amb gometes de caixes d’ous que trencaven els nius mig esfèrics de fang. Els ganxos els tréiem de les persianes de canutets que es comercialitzaven en aquell aleshores. També les pedres eren l'artilleria pesada eventual, però que no abundava en aquella plaça de marbre. Sols a boqueta nit, quan els envions feien les darreres passades en grup metrallant el cel amb els seus xiscles com caces de guerra, tornava a casa. Abans de marxar, però, sempre em quedava ataüllant un home que era part indestriable d’aquell paisatge urbà: cada dia, en aquell espai obert, es podia veure un senyor de mitjana edat que no passejava com la resta, ni feia els moviments coordinats de braços i tronc com la resta, ni mirava com la resta, ni parlava com la resta; perquè no parlava, sinó que musitava una lletania imperceptible, i tenia l’esguard perdut, bé enfonsat al terra bé allunyat cel amunt, i caminava amunt i avall sempre sol, de forma ritual i compulsiva, robòticament aixecava i ajupia cap, coll i braços fent reverències a entelèquies superiors invisibles, sempre allunyat del món dels conscientment presents. M'hauria agradat tocar-lo amb la punta dels dits, per comprovar si era de veres o de suro, l'hauria cosit a preguntes, per què feia allò? Què veia? Qui li feia mal? Aquell home patia alguna follia, i no era una tocada d'ala transitòria de les que es curaven anant als metges dels nervis. Jo albirava que el món dels adults era una mica complicat, per estrany i allunyat del meu enteniment. Com el podria ajudar? Necessitava realment ajut, o era irremeiable, com els pollets que naixien amb alguna pota o ala maldestra?

De Cervantes estant, camí al col·legi, feia parada en un altre quiosc, Ca les Patates, ohhh!, les Patates, al carrer de la Santíssima Trinitat. Eren tres ancianes misterioses, vestides de negre rigorós. Feien tanta por que no sé com gosava entrar a comprar-m’hi llepolies. Les institutrius del mal, enviades directament des de l'avern que hi havia als budells subterranis d'aquella casa-quiosc, tenien una pell d’un blanc sobrenatural i tan mapada d'arrugues de grandàries descomunals i amb unes faccions tan sinistres i solcades per la vida que no semblaven d’aquest món, sinó del d'ultratomba. El blanc epidèrmic malaltís contrastava amb el negre de les vestimentes. Eren vestits que hostatjaven tots els traspassats del món, sens dubte, per això eren tan i tan foscos (com més morts novenats i dols, més i més negror). I la veu amb què despatxaven feia feredat, tot i el seu to aparentment amable. Supose que anar a Ca les Patates era tota una aventura misteriosa, pel fet de no saber si acabaria dins del fregitori que escoltava com cuinaven rere la porta de la cuina, per la sospita que s’apoderava del meu pensament: havien sofregit ja algun xiquet abans que jo arribara? Dubtar entre si eren ancianes venerables o les mullers encobertes dels pitjors homes del sac, crec que hi donava suspens i atractiu a la compra de porcades.

La natura humana, com hem pogut comprovar, és molt cruel, i de res serveix que els amos dels quioscs hi posen rètols amb el nom de l'establiment convenientment dedicat a la muller, als fills o al barri, ja que, quan el poble parla, sobreretola el pa: Ca la Torta, Cal Coixet, Ca les Patates, Cal Xupacaragols... destacant amb mordacitat les discapacitats, les deficiències, els vicis o els tics amb cada rebateig popular. Som, les persones, compares de la burla, amb fillols marcarts per la natura, sempre arbitrària.

Estimar sense estimar

Sé de sobres que no ho saps, i per això vull fer-t’ho saber, que si saberes com et sé, no en voldries saber pas res més. I tot sabent que no ho sabries mai si mai jo no t’ho haguera sabut saber, hauria sigut un gran dol, saber que mai ho hauries sabut, ser sense tu saber-me teu. Sàpigues, doncs, quina és la meua fe, perquè entre ser i saber, sabent-te sóc, sent-te et sé. Sense saber bé qui sóc, sense tu saber bé qui ets, els dos sabem que hi som, i com que som (“sí, sou!”, segons ells), ens sabem com som, sabent-nos l’un a l’altre, sent. És que encara no ho saps? Ja hi som, de nou! És clar que no sabem ser l’un sense l’altre, i és així com som l’un per l’altre, que això és gai saber! Si no fóra perquè ho sé, no sabria ben bé sense tu què ser. Sóc qui sóc, ho saps. Ets qui ets, ho sé. Que sàpigues que serem i que ho sabrem, serem del tot sabedors dels fets. Qui sap on, qui sap quan, sempre, però, et sabré meua, sempre, però, et seré teu. Tant m’és!, que potser açò no és de bon ser, però que ho sàpiga el món: no som res si és un si és no és. T’he de saber completa, m’has de saber tot teu. Si ho sóc, sabràs, si ho saps, seré. Tu ets, jo sóc, els dos serem, ser plegats per sempre més. Ho sé, ho saps: sóc i ho sé, ets i ho saps. Som, ens sabem. Saber, ser.

Reincidents

L'altre dia m'estava a Elx amb l'amic Agustí, parlant de la vida, de l'oratge, de la política cosa, que si els valencians fórem palmeres votaríem el PPCR (Partido del Picudo Rojo, sigles molt semblants, de fet, al votat majoritàriament, PPCV); de què voleu que parlem si som a Elx? Doncs això, de palmeres i morruts rojos; i etcètera. De sobte, però, em sona el mòbil (Korrika Badator!+Mode Vibrador):

―Jesús Alfonso?

―Sí, sóc jo.

―Le llamo de la CAM [Caja de Ahorros del Mediterráneo], quería explicarle una promoción. Le comento, si necesita dinero, debe saber que tiene disponible un préstamo de hasta 6000€ sin tener que presentar nóminas, ni avales ni nada... ¿Tiene pensado hacer un gasto importante ahora mismo? ¿Renovar el coche? ¿Hacer un viaje?

―No, de moment no. Estic aturat.

―Se lo digo porque si me dice que sí que está interesado, aunque no sea para ahora mismo, lo dejo anotado aquí y, pasados 3 meses, le volvemos a llamar para ofrecérselo de nuevo. Tenga en cuenta que la oferta incluye el hecho de no estar obligado a acudir al notario para firmar el préstamo ni nada, ya sabe que los gastos de notaría són una cantidad a considerar.

―Ja, però de moment estic aturat, bé, treballe de forma molt eventual en Correus, i en qüestió d'un any com a mínim no tinc previst contractar ni préstecs ni cap producte financer semblant ―tot donant llargues diplomàtiques.

―Ahá, de acuerdo, de todas formas, si me dice que sí que está interesado le anoto y le volvemos a llamar en cuestión de 3 meses, más o menos. ¿Qué le parece?

―Bé, com vulga, però ja li dic que, de moment, no.

―Perfecto, le apunto el nombre para llamarle dentro de unos meses. Nada más, muchas gracias. Ha sido muy amable. Buenos días.

―Adéu.

He mirat l'Agustí i, abans que ell no pensara ni diguera res (havia escoltat la conversa telefònica, si més no el meu fil), he entés el perquè de la crisi que patim, i no m'ha calgut fer un curs a Deusto, ni amb Ramon Tamames, ni enlloc.

―Xe, qui era? ―m'ha demanat l'Agustí, retòricament.
―No res, un picudo rojo que m'ha telefonat preguntant-me si era palmera sana.