diumenge, 17 de febrer de 2013

Castellets de sorra

Tu, Laia, tens 9 anys. Jo, Lluís, també. Asseguts cara la mar, fas un clot fondo amb les mans. La sorra que traus me la poses als genolls. Parles, parles, parles. T'observe, t'observe, t'observe, en silenci, desvanit, amb un somriure feliç. Les ones ens mullen els peus, les cuixes, ens fan pessigolles als malucs. Una marinada suau no deixa que el sol ens faça nosa. Jo cave dos clots amb els ditets dels peus i les cames estirades. La teua veu és innocent, dolça com una pruna. M'han bastat un pocs segons per començar a notar que la teua veu s'allunya, es fon amb el trencar de les onades i el meu pensament. De sobte, alce la mirada i dic:

-Laia, veus la ratlla d'allà dins que junta la mar i el cel? Un dia hi aniré, caminaré per damunt i et saludaré. I ho faré per tu.

Tu somrius, deixes de fer el clot i, sense adornar-me'n, em fas un bes a la galta esquerra mentre jo mire l'infinit. És el primer bes que em fas. La teua olor em trasbalsa. Amb el bes, tanque els ulls instintivament. Quan els torne a obrir, em veig caminant damunt aquella línia, l'horitzó. Sense dir-te jo res, asseveres:

-Veus? Ja has caminat damunt la ratlla. I continues parlant i excavant la sorra amb les manetes, com abans, com si res.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada