dijous, 28 de febrer de 2013

Plors indefinits

Un home, assegut en les escales del passeig de Fontenay, plora. El desconsol amb què plora, i el soroll, es perceben fins a la partida Ampla. Les mans li tapen la cara. El mòbil jau a la vora. També hi ha un entrepà que ha comprat del mercat i que ha mossegat una sola vegada i unes claus de cotxe. L'home vesteix una granota blava, tacada aquí i allà de gotes i mascarons de silicona i massilla. Són les onze del matí d'un dia feiner.
De seguida, s'hi va apropant gent, homes jubilats amb els braços creuats rere l'esquena i homes aturats que fan gestos amb els braços i el cap; s'hi arriben també dones que carregen bosses de plàstic amb carn, verdura, iogurts i bragues del tot a 100. Els cotxes que passen per davant s'aturen uns segons, els justos perquè el conductor comente al copilot que hi ha un home que plora. Alguna cosa deu haver passat. Ara l'home es rebolca pel terra, s'hi belluga com si tinguera un mal de mil dimonis. És un plor intens, profund, que puja directament de l'ànima.

-Què li passa? Què li passa? -pregunta una senyora, clarament afectada per l'empatia que hi sent. Acaba d'eixir de nadar de la piscina municipal i encara té les mans arrugades. L'home no contesta, tampoc es lleva les mans de les galtes.

-A vore, que algú toque una ambulància! Deu haver-se-li parat el mos, s'haurà tragat un os -un home assenyala l'entrepà, que deixa vore un tros de llonganissa.

-No, no és això, si no no podria plorar. S'ofegaria. Heu vist si té sang en alguna part? -respon una dona, més avesada que no pas l'home d'abans a trobar causa i remei als mals dels fills i veïns.

Han passat vint minuts des que es va apropar el primer vianant i ja s'hi compten més de cinquanta persones que envolten el veí. La gent especula en rogle sobre la seua identitat, però no aconsegueixen esbrinar-ne el malnom. Té la cara descomposada pels plors, i els braços encara li tapen cara i cap. Com que l'ambulància no hi arribava, han telefonat la policia local i la guàrdia civil, que assaja intents fallits de dispersar els curiosos. Un bolic compacte de gent s'amuntega al voltant del ploraner desconegut i no deixa enregistrar el càmera de la televisió local, que no pot accedir al rovell de la desgràcia. Alça la càmera per pispar alguna imatge del centre, però peca de braços curts. Sols aconsegueix enregistrar testes i rebombori.

-Tot són desgràcies últimament, puta vida i merda de poble! -ha espetat un home de mitjana edat que passava però que no ha volgut aturar-se, no fóra cas que li n'encomanaren alguna.

-És Pepet, el de Metrues! -diu finalment una venedora d'una parada de la carn, que encara vist la còfia blanca i un davantal del mateix color que presenta una taca de sang en forma de continent africà.

L'home, que ha escoltat el nom de la mare, s'ha destapat la cara uns pocs segons. Du penjant una mocarrada que és a punt de tocar-li el llavi superior. Una senyora li allarga un kleenex. Un xiquet, per contagi visual, es du el dit al nas i se'l furga. L'home agafa el mocador sense mirar-lo i es torca l'ull dret, se l'eixuga, en comptes del nas.

-Què li ocorre? Que s'ha fet mal? -pregunta un policia municipal, que li ha posat la mà al muscle amb cautela i professionalitat.

L'home alça el cap, per fi, mira el policia i dubta un moment, però finalment obre un somriure infinit, il·luminat pel sol que s'escola entre els caps de la gent i les palmeres del passeig, i diu amb la veu entretallada:

-M'han fet un contracte indefinit. M'ho acaben de comunicar per telèfon. I arranca a plorar de nou, de pura felicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada